Petita biografia de'n Miquel Daunis (1.893 – 1.968). Extret d'una entrevista amb la Montserrat i la Maria de can Daunis.
Els que vàreu conèixer Miquel Daunis sabeu perfectament quin tipus de persona i de personatge era: culte, amable, meticulós, emprenedor i, sobretot, un bon vilobienc. Per als que no el vam arribar a conèixer, és una sorpresa descobrir que una persona nascuda a l'Empordà de finals del segle dinou pogués acabar venint a viure a Vilobí. En una època en què les comunicacions eren molt més minses que les que tenim avui en dia, ens sobta que algú de tan lluny (en distància i en temps) s'establís aquí. Però és que la història de'n Miquel Daunis és encara més increïble que això, perquè el seu viatge de Cistella (d'on era fill) a Vilobí va incloure una estada a Sudamèrica i la vivència de múltiples aventures. De tot això, us en fem cinc cèntims en aquest escrit.
Orígen i primers anys de'n Miquel
Miquel Daunis i Fort va néixer a Cistella (Alt Empordà) el 1.893. El seu pare, de nom també Miquel, era procurador i va arribar a casar-se tres vegades. Amb la primera dona, el pare Miquel va va tenir en Miquel i una germana seva que va morir de petita. La segona dona, també viuda, ja tenia un fill que es va incorporar a la família. I amb la tercera muller en Miquel pare va tenir tres fills més, en Lluís, en Joaquim i en Josep. El panorama familiar era, doncs, d'una colla considerable de fills, dels qual en Miquel Daunis (el de la nostra història) n'era el primogènit. Com a tal, es va responsabilitzar de moltes tasques respecte els seus germans i germanastres.
En el fons de les inquietuts de'n Miquel, però, hi havia una avidesa per conèixer i estudiar. Els seus mestres donaven boníssims informes sobre les seves capacitats i possibilitats, però en Miquel mai va poder fer realitat el seu somni de fer medicina i als 18 anys va deixar d'estudiar. Això si, amb un boníssim expedient del qual encara se'n conserva el diploma que se li va donar.
Cal remarcar que a principis de segle era molt poc habitual que algú estudies fins als 18 anys. Ens trobem al 1.911 i, en aquella època, l'escas accés a l'educació, quan es donava, se solia interrompre als 10 o 12 anys per començar a treballar. En Miquel va poder estudiar fins als 18, però no va aconeguir convertir-se en metge. La vidaa, com veurem, l'havia de portar per altres camins.
La primera relació de'n Miquel Daunis amb Vilobí va arribar-li de ben jove i per via paterna, ja que el seu pare era el procurador de can Barceló i, com a tal, solia venir a Vilobí un parell de vegades l'any.
Les raons de perquè a can Barceló tenien un procurador de tan lluny no les coneixem, però si que ens consta que ja des dels sis o set anys en Miquel Daunis (fill) acompanyava al seu pare en aquests viatges fins al nostre poble. En aquell temps el viatge comportava gairebé tot un dia de camí, de manera que s'hostatjaven a can Pere Cobarsí, que tenien fonda. Allà hi va tenir els primers contactes amb els fills de l'establiment que eren la Ramona, en Pepet i la que acabaria essent la seva dona, la Carme.
Tornem a l'Empordà. Quan en Miquel va tenir 18 anys va prendre una decisió dràstica. No sabem si arran de la impossibilitat de poder estudiar medicina o per les poques perspectives que veia de millorar la seva situació en un termini de temps raonable, el cas és que Miquel Daunis va començar a pensar en anar-se'n a l'Argentina on, de fet, ja hi vivia una tia seva, germana del seu pare. El cas és que va començar a efectuar els tràmits necessaris per marxar cap a Argentina, tot i que d'amagat del seu pare per por que intentes frenar-lo. Tot i així, com que alguns dels documents que necessitava els havia de demanar a l'Ajuntament, i essent el pare procurador, no va tardar a arribar-li la informació que el seu fill estava demanant determinats papers, cosa que el va posar en alerta fins al punt de demanar explicacions al fill i prohibir-li continuar amb la idea de marxar.
La negativa i la prohibició del pare no va frenar en Miquel, que va aguditzar l'enginy per aconseguir un passaport italià i poder així marxar sense haver de fer més tràmits a l'Ajuntament ni a cap instància on el seu pare hi tingués accés.
La sortida de casa seva es va produir de nit quan tothom dormia i saltant per una eixida del primer pis. Es va endur un mocador de farsell amb una muda i alguns diners que havia estalviat. L'operativa va incloure també el prèstec d'una bicicleta amb la qual va arribar al Voló i que, un cop allà, va fer enviar de tornada a Figueres en tren. Actualment, i anant-hi per carretera, Cistella es troba a 44 quilómetres del Voló. Imagineu-vos, doncs, aquesta distància en bicicleta.
Des del Voló va anar en tren fins a Bourdeus (a 469 Km de distància), des d'on va embarcar cap a Argentina (a 10.500 Km), on hi va arribar al cap de 31 dies de viatge per alta mar. Al llarg del viatge va tenir ocasió de congeniar amb els altres passatgers del vaixell, que eren sobretot altres catalans i també bascos, gallecs, portuguesos i fins i tot un italià.
En Miquel Daunis va recòrrer més d'11.000 quilómetres que separaven Cistella de Buenos Aires per complir un somni. Però no tot va ser tan fàcil. A banda de l'oposició paterna, en Miquel deixava enrera una promesa. I és que aquesta aventura també té una història d'amor.
La promesa es va quedar
Des de fèia temps, Miquel Daunis festejava amb Hermenegilda, filla d'una bona família conservadora els ideals de la qual sovint contrastàven amb les idees més d'esquerres del propi Miquel. Malgrat tot, la relació entre ambdós semblava consolidada malgrat que sovint només es veien a les escales de l'església abans d'entrar a missa. Miquel Daunis va proposar a Hermenegilda que l'acompanyés a Argentina per començar una vida allà, engegar algun negoci i aprofitar el moment de bonança econòmica que vivia aquell país. La noia, però, no s'hi va veure en cor i va preferir quedar-se a la creixent Figueres de principis de segle i esperar que el seu promés complís la seva paraula de tornar per casar-s'hi.
De moment deixem aquesta part de la història aquí, però ja veurem que Hermenegilda va jugar un paper molt important en la vida i destí del nostre home.
Arribada a Buenos Aires
Miquel Daunis va arribar a Buenos aires el 1911, com dèiem, a l'edat de 18 anys. Allà es va hostatjar amb la seva tia, anomenada Carme Daunis. Dels vuit anys que hi va viure només en sabem que hi va desenvolupar diferents feines com ara de flequer o repartint llet. Argentina vivia en aquells moments una bonança econòmica i un creixement social espectacular que la convertien en un bon lloc per treballar i guanyar-hi diners. I això és el que va fer Miquel Daunis.
A mesura que va anar guanyant i estalviant, la idea de tornar a buscar la seva promesa i casar-s'hi va anar agafant rellevància a la ment de'n Miquel. Hi havia, però, un altre factor que el retenia a Argentina: El servei miliar. Efectivament, Miquel va marxar de Cistella amb 18 anys i una gran part de la seva juventut l'estava passant a l'estranger. Si hagués tornat abans del que ho va fer corria el risc de ser considerat desertor o que l'obliguéssin a fer el servei. Així, doncs, en Miquel va decidir quedar-se fins que al 1919 va tornar a fer les maletes i va fer el viatge d'Amèrica en sentit contrari. ç
Tornada
Miquel Daunis va fer el camí de tornada amb vint-i-sis anys i dues idees al cap: casar-se amb la seva promesa, Hermenegilda, i utilitzar els seus estalvis per engegar algun negoci que li servís de mode de viure.
En tornar a l'Empordà, però, no ja no va establir-se més a Cistella, sinó que es va quedar a Figueres, concretament en un pis del carrer Sant Pau número 14. Des d'allà va anar executant les dues motivacions que el van fer tornar.
Respecte el negoci, va fundar una empresa de licors juntament amb un soci. Així va néixer la factoria d'anissos, anissats, calissais i altres licors anomenada 'Salip i Daunis'. En ella hi va invertir els seus diners esperant que el negoci fructifiqués i es consolidés.
Al mateix temps, es va retrobar amb Hermenegilda, a qui va proposar matrimoni. I aquí arrenca un dels factors clau que el van portar, al cap d'un temps, a Vilobí.
Com hem dit, Hermenegilda pertanyia a una família benestant de l'Alt Empordà que no acabava de creure en les possibilitats de Miquel Daunis. El jove empresari va demanar la mà d'Hermenegilda però aquesta, influenciada per la seva família, volia guanyar temps per veure si el recentment estrenat negoci de licors es consolidava i s'avenia amb les seves expectatives socials i econòmiques. En Miquel, que era més decidit i rotund en aquest aspecte, volia que la seva promesa li demostrés una mica més de confiança i li va plantejar un dramàtic ultimàtum: Al cap d'un mes ell tornaria a parlar amb ella per saber si es volia casar amb ell o, en cas que no fos així, deixar córrer la relació definitivament.
I així ho va fer. Al final d'aquest temps que el propi Miquel s'havia donat, va tornar a parlar amb Hermenegilda que, aconsellada per la família, no va saber donar una resposta satisfactoria a Miquel, de manera que aquest es va veure obligat a executar la seva amenaça. I és així com el compromís entre Hermenegilda i Miquel es va trencar.
Tornar a començar
Amb la vida econòmica arrencant, i la vida sentimental començant novament de zero, en Miquel va recordar-se de les noies que havia conegut a la fonda de can Pere Cobarsí quan venia a Vilobí, i va decidir fer-hi una visita per interessar-se per la Carme. En Miquel va baixar a l'estació de tren de Riudellots on s'hi recollia el correu cada dia, i on ja li van informar que aquella noia continuava allà on ell la recordava.
D'aquesta manera va començar un festeig que va durar tres anys i que es va anar produïnt a base de trobades que s'espaiven dues o tres setmanes per la distància que havia de recòrrer en Miquel per venir a veure la Carme. Durant aquest temps es van anar trobant i moltes vegades es limitaven a seure junts i parlar una mica de tot. Els festeigs d'aquella època eren molt severs i havien de seguir unes regles molt estrictes de protocol. Tan és així, que a vegades el propi Miquel feia sorna d'aquest fet dient que durant tres anys no havia tocat mai ni el dit petit de la Carme, i que a vegades li semblava que havia festejat més amb la mare de la Carme que amb ella mateixa...
Finalment, però, tot va anar bé i es van casar el 1.923 quan en Miquel tenia gairebé 30 anys. El casament es va fer a Girona, a l'església del Sagrat Cor (ara darrera de la Plaça Catalunya), i el convit es va fer a l'Hotel Peninsular. El seu primer moviment va ser anar a viure al pis de Figueres, on s'hi van estar tres anys i on hi va néixer el seu primer fill, en Lluís Daunis.
El 1.926, però, dues desgràcies seguides a can Pere Cobarsí van fer que el sogre, l'Esteve, i el cunyat, en Pepet, morissin de forma gairebé seguida en menys d'un any. Vist que la sogra de'n Miquel, l'Angeleta, quedava viuda i sola a la casa amb l'altra filla, la Ramona, en Miquel i la Carme van decidir abandonar la vida a Figueres, incloent-hi el prósper negoci que hi regentaven, per venir a viure a Vilobí. La decisió no devia ser fàcil ja que implicava abandonar els luxes d'una bona vida en una ciutat com Figueres, per acomodar-se de nou a la vida en un poblet de pocs habitants i, per descomptat, gairebé cap extra. Tot i així, en Miquel va agafar les regnes de la situació i van venir a establir-se a Vilobí on la parella hi va tenir la segona criatura, la Consol.
Per tal de viure, en Miquel es va fer càrrec de la fonda i la botiga que hi havia a can Pere Cobarsí, tot i que a partir d'aquest moment va començar a dir-se'n 'Can Daunis', que és com ho coneixem la majoria de la gent del poble.
A banda d'aquest negoci, en Miquel en va començar d'altres, com ara el transport de grana o de qualsevol cosa que calgués dur d'una banda a l'altra. A Figueres en Miquel ja havia tingut algun contacte amb el transport, “l'estraperlo” i el contraban, de manera que coneixia el sector. Es va comprar el que possiblement va ser el primer camió de Vilobí, un Chervolet amb el qual anava d'una banda a l'altra portant el que convingués fins que amb l'arribada de la guerra li van expropiar i ja no se'n va saber mai més res.
En Miquel va tenir sempre una gran devoció pel coneixement i la cultura. Els llibres, la música, les novetats i estar a la última lligaven perfectament amb un caràcter curiós alhora que meticulós, i que li van fer guanyar el respecte i l'autoritat entre els seus veïns, que sovint li consultaven tota mena de temes i preocupacions.
Un exemple de la seva inquietut intel.lectual la tenim en el fet que cada any anava a la Fira de Mostres de Barcelona, on hi mirava, remirava i xafardejava entre les novetats científiques i tècniques d'aquell any, de les quals a vegades en podia fins i tot treure profit. Qui no recorda la cambra d'estirelització que van tenir a can Daunis durant anys i anys, i on molta gent hi portava les seves granes? El secret de la composició química dels líquids emprats i del mecanisme utilitzat ningú els sap, però ell va saber convertir una novetat tècnica en un negoci pròsper i útil per als pagesos del poble.
La seva meticulositat també el van portar a desenvolupar durant un temps la corresponsalia a Vilobí de la Banca Mon, amb seu a Santa Coloma.
En definitiva, la vida de'n Miquel Daunis va estar plena de curiosistats, aventures, viatges i un trajecte que el va portar de l'Alt Empordà a Vilobí en un desenllaç gens habitual en una època en què les comunicacions no eren, ni de bon tros, tan fàcils com ho són ara. A més, cal destacar la personalitat meticulosa, encuriosida i intel.ligent d'aquest personatge, per no parlar de la qualitat moral de les seves idees i accions. Un dels molts que cal recuperar de la memòria de Vilobí.
Distribució de la foto de família
1.- Ramona (germana de la Carme)
2.- Carme (dona de'n Miquel)
3.- Miquel Daunis
4.- Lluís Daunis (fill de'n Miquel i la Carme)
5.- Angeleta (mare de la Carme)
6.- Consol Daunis (filla de'n Miquel i la Carme)
Cistella:
Municipi de l'Alt empordà
en l'actualitat té 26 Km2
població 292 persones
Té agregats els nuclis de
Limita amb Terrades, Llers, Avinyonet de Puigventòs, Lladó i Albanyà.
A
web: http://webspobles.ddgi.cat/sites/cistella/
Josep Borrell i Bueno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada