Quatre làpides, un homenatge

Aquest article és una barreja d’encàrrec i d’homenatge. Una de les darreres vegades que vaig anar a visitar mossèn Josep M. Marquès em va parlar d’un dels seus nombrosos projectes editorials. Estava ultimant un llibre que recollia tots els textos de les làpides de la catedral de Girona. Mossèn Marquès ja estava malalt però conservava encara intacta la laboriositat vital que el caracteritzava. “Agafant les quatre o cinc làpides que hi ha sobre personatges relacionats amb Vilobí podria fer-se un bon article per al programa de la festa major”, em va comentar. Com aquells documentats estudis que dècades enrera ell mateix havia publicat als programes de la festa i que han estat a la base del coneixement històric sobre el poble, gràcies als quals sabem les novel•lesques peripècies del pagès remença Pere Antoni, com era el Vilobí medieval que descriu el capbreu del castell o com menava la terra i el bestiar la pagesia del s. XVIII. Avui tots els seus articles sobre el poble són aplegats a Vilobí d’Onyar, art i societat, un llibre que encara vam tenir el goig de poder oferir-li i que posa a l’abast tots aquells materials que calia espigolar dels llibrets dels anys setanta.
En la conversa va quedar clar que no seria pas ell qui faria l’article, amb tantes prioritats com li passaven al davant. El llibre sobre les làpides de la catedral serà una altra de les publicacions pòstumes de Josep M. Marquès. Inscripcions i sepultures de la catedral de Girona apareixerà per les Fires d’enguany, editat per la Diputació de Girona, amb fotografies de Gustau Torres i una introducció a càrrec de Marc Sureda, bon coneixedor tant de la catedral com de les línies de recerca de Josep M. Marquès. És ell mateix qui ens ha seleccionat les làpides relacionades amb Vilobí i ens ha permès aquest avanç editorial en un gest que li agraïm. No serà pas el primer llibre que apareix sobre les làpides de la catedral. El 2005 havia sortit La memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del pla de la catedral de Girona, editat per Javier A. Pelayo i Montserrat Jiménez. Fou un llibre que Marquès va creure molt millorable, i en els casos que ens ocupa se li ha de donar la raó, perquè cap de les làpides “vilobinenques” que ell aporta apareixen en l’esmentat volum, ja que la primera és un petit fragment conservat al lapidari de la catedral i les altres tres són al claustre, les làpides del qual no van ser objecte de l’estudi de Pelayo i Jiménez.

Vilobí i la catedral de Girona
No només per raons de proximitat geogràfica, sinó altres lligams d’arrel més social i sobretot econòmic aproximaven la potent institució que era la seu de Girona amb Vilobí, una relació que ja es pot documentar amb la primera làpida aportada, la d’Alamanda d’Empúries. Es tracta d’un petit fragment que s’ha pogut reconstruir gràcies a la transcripció que segles enrera havia fet el canonge Sulpici Pontic, una font única per recuperar inscripcions ja perdudes o esborrades pel fregadís del temps . La relació d’aquesta noble dama del segle XIV amb Vilobí és força indirecta, però interessant perquè ens parla de l’obra d’art més important del poble, el desaparegut retaule de Santa Margarida. El 1992 la professora Francesca Español ja va poder relacionar el retaule gòtic amb la catedral de Girona i Alamanda d’Empúries, mecenes i donant retratada a la taula central . Algú, doncs, el va comprar en alguna mena de mercat d’obres d’art de segona mà per dur-lo cap a l’ermita de Santa Margarida, on passaria una pila d’anys abans de ser dut al temple parroquial i malaguanyat durant la guerra.
Amb els anys, la relació de Vilobí amb la catedral de Girona va anar molt més enllà. A l’època moderna un càrrec relacionat amb la catedral, l’ardiaconat de la Selva, era qui rebia la major part del delme de Vilobí. L’ardiaca de la Selva era un dels vuit “dignitats” de la catedral de Girona, un grup de prebendats paral•lel al dels canonges que exercien les funcions del bisbe quan aquest estava impedit i d’altres importants, entre elles establir certs ponts entre certes parròquies i el bisbe . Al segle XVIII percebia una bona part del delme, és a dir, la desena part de les collites que els vilobinecs havien de lliurar obligatòriament. Era en principi una contribució eclesiàstica però a l’hora de la veritat havia anat a parar a diverses mans: el delme de Vilobí acabava repartit entre el rector del poble, el beneficiat local de la Serreda, el de les Puelles de Girona, dues institucions de caritat gironines -l’Hospital de Santa Caterina i la Pia Almoina-, un seglar (Josep Batlle i Alrà) i la part més gran, gairebé el 20 %, anava a l’ardiaca de la Selva . Tenint en compte que aquest sistema es podia extrapolar a moltes altres parròquies gironines, s’entendrà l’enorme poder econòmic de la seu.


Un rector, un doctor i un beneficiat
Les altres làpides de la catedral relacionades amb Vilobí són de l’època moderna. Dels tres personatges que acull la primera, només Jaume Vilar es relaciona amb Vilobí, i encara per una breu estada com a rector. Tal com explica mossèn Marquès, després del seu pas per la rectoria vilobinenca Vilar va començar una carrera catedralícia notable, primer com a canonge, després com a ardiaca major i finalment vicari general, abans de morir el 1677.
La segona làpida comporta un problema de transcripció epigràfica que Josep M. Marquès va resoldre amb les consultes arxivístiques i els seus coneixements del context local. L’estudiosa Brígida Nonó, ajudada per les transcripcions prèvies de Pontic, ja havia publicat les inscripcions epigràfiques del claustre de la catedral, plenes d’abreviatures mig esborrades, i referent a la del doctor en teologia Miquel Mascaró no va llegir-hi el “VILOBINEN.”, sinó un “VII OBTINENS” que desconcertava alhora que allunyava aquest clergue del seu lloc d’origen . Marquès el recupera en base a una lectura atenta i d’altra documentació escrita.
Del segle XVIII hi ha enterrat un personatge amb uns cognoms que la majoria de vilobinencs reconeixeran. Llorenç Riquer, “conegut com a Hereu”, fou un beneficiat de la catedral, és a dir, un clergue que obtenia unes retribucions econòmiques a canvi d’exercir-hi determinades funcions religioses. Can Riquer és una de les masies antigues del terme, ja esmentada en el capbreu de Ramon Malars del 1338. Al cap d’uns segles, tant els Hereu com els Riquer eren cases importants a Vilobí, si ho mesurem en parells de bou per al treball: el 1718 els Hereu en tenien tres, dos els Riquer. Tots tenien, a més, eugues, burres, porcs i ovelles, però els Hereu eren propietaris i de més terreny (94 vessanes), mentre que els Riquer eren masovers i cultivaven 54 vessanes . A inicis del XVIII, els Hereu encara conservaven el cognom de la casa, mentre que a can Riquer el cap de família es deia Morell. Tenint en compte que els Hereu han conservat molts anys el cognom de fonts, aleshores és difícil entendre la relació del doctor en teologia Riquer de Vall sebollit a la catedral amb ca n’Hereu. Potser era una mena de mot i prou, o potser un segon cognom adquirit després d’una política d’enllaços i parentius entre pagesos benestants de cases properes que podien permetre’s destinar algun fadristern a la carrera eclesiàstica. Avui dia el cognom Riquer ha desaparegut del llistat de telèfons del municipi, no així de la toponímia vilobinenca, on encara és ben viu.


Les quatre làpides, segons Josep M. Marquès

21*. ALAMANDA D’EMPÚRIES, 1317
Lapidari de la catedral, fragments. Pontich, 8. Traiem el text de Pontich, Repertori, III, 186rv, que diu haver-lo llegit “detràs la capella de Sta. Margarida, vuy ab altar del Roser”.

Anno Domini MCCCXVI, idibus ianuarii obiit Domina Alamanda de Impuriis, que hic iacet cum viro suo Bernardo de Capraria milite, et de bonis suis construi fecit capellam beate Margarite et eius altare cum suiis ornamentis et lampadem, in qua instituit unum sacerdotem qui ter in hebdomada perpetuo celebret ibi missas pro eius anima et dicti viri sui ac parentum suorum et omnium fidelium defunctorum, ac etiam instituit die obitus sui quod duplicentur portio canonica in IX denariis terni et presbiteris stabilitis detur oblatio VI denariorum usque summam XL, que omnia supradicta faciat sacerdos per dictam dominam stabilitus, quorum anime in pace requiescant sine fine.

L’any 1317, el 13 de gener, morí la senyora Alamanda d’Empúries, quie jau ací junt amb el seu marit, Bernat de Cabrera, cavaller, i dels seus béns féu bastir la capella de Santa Margarida i el seu altar, amb el corresponent ornament i llàntia, on dotà un sacerdot que tres vegades a la setmana hi celebrés perpètuament misses per la seva ànima, la del referit espòs seu, les dels seus pares i les de tots els fidels difunts; també instituí que el dia del seu òbit es doblés la porció canònica en 9 diners de tern, i als beneficiats es donés almoina de 6 diners fins a la suma de 40; de tot això se n’ha d’ocupar el beneficiat dotat per la dita senyora, les ànimes dels quals reposin en pau sens fi.

Un fragment d’aquesta inscripció es conserva al Lapidari de la catedral. Tot i la petitesa del tros, permet d’aventurar una datació prou posterior a la data de mort. El retaule de la capella de Santa Margarida de la catedral, que és un dels “ornaments” esmentats a la làpida, en ser substituït pel del Roser, fou venut a l’ermita de Santa Margarida de Vilobí d’Onyar; fou cremat a l’església parroquial d’aquest lloc el 1936 (L’art gòtic a Catalunya. Pintura, 1, Barcelona, 2005, 112).

188. JOAN GONFAUS, JAUME I JOAN VILAR, POST 1677
Davant la capella de Sant Benet. Pontich, 91; AJ, 073. Làpida talment desgastada que no se’n pot reconstrur cap frase amb sentit.

Fou sepultura de canonges de la familia Vilar, de Sant Feliu de Pallerols.
Joan Gonfaus, clergue, fill d’un sastre de Sant Feliu de Pallerols, clergue des de 1587, fou protegit de manera contínua pels Agullana durant els anys 1594-1600. Canonge de Vic el 1609, retornà a Girona per fer les visites pastorals del bisbe Onofre de Reart el 1619. Entretant féu diverses permutes de beneficis amb la família Vilar. El bisbe Sanjust li conferí una canongia de Girona el 1624. El prelat següent, García Gil y Manrique, el nomenà vicari general (M 1630, f 157 v). El 1631 prengué com a coadjutor de la seva canongia Joan Vilar. Fou enterrat el dia 20 de febrer de 1631 (Òbits de la seu, f 24)
Joan Vilar ja havia rebut de Gonfaus el benefici del castell d’Hostoles el 1609. Féu professió de fe com a membre del capítol catedralici el 1631. Obtingué la pabordia d’Aro i arribà a aplegar cinc personats per a les seves pies fundacions. Havia mort el 1652
Jaume Vilar, fou el més important dels canonges de la família. Ocupà breument les rectories de Sant Miquel de Campmajor el 1654, i Vilobí. La canongia l’obtingué el 1659, a nomenament de Narcís Cassart, que en tenia torn; simultàniament, però es produí una transferència de personats que deixen creure que no l’obtingué gratuïtament. Vicari general el 1665 del bisbe Josep de Ninot. El 1669 obtingué de la dataria papal l’ardiaconat major, unit al priorat del Fai, en total una renda de 785 lliures anuals (Ravós, 280 lliures, Flaçà, 200 lliures, Constantins, (20 dobles d’or). Com a ardiaca, fou governador de la diòcesi en la seu vacant de 1673. El bisbe Balmaseda el nomenà vicari general el 1677, i el destituí poc després, sense fer públiques les raons; morí aquest mateix any. La seva partida d’òbit indica que “fou enterrat baix la llosa del qº canonge Gonfaus”, el que suggereix que la llosa fou feta per al referit Gonfaus.
El Jaume Vilar que morí el 1690 havia obtingut la canongia el 1678 per òbit del seu oncle ardiaca; no ha deixat altre rastre documental als registres de la cúria episcopal que una protesta de 1685 a l’entorn de l’admissió d’un col•legial al Seminari, on ell pretenia dret de presentació.

199*. MIQUEL MASCARÓ, 1702
Claustre, galeria de tramuntana. Pontich, 147; Nonó, 30.

DOM. H..c sub( l)apide Michael Mascaro Vilobinen., sacrae theologiae doctor, decanatus sedis Gerundae (dignitate) decoratus. Obiit die 20 octobris 1702.
DOM. Ací (...) del discret Miquel Mascaró, de Vilobí, doctor en sagrada teología, distingit amb la dignitat de degà de la seu de Girona; morí el dia 20 d’octubre de 1702.

Miquel Mascaró, clergue de Vilobí el 1660, aconseguí la sagristia de la Cellera el 1666 i la rectoria de Sant Cebrià de Vallalta el 1674, que permutà amb Jeroni Areny, prevere d’Urgell obtentor d’una canongia de la seu, el 1677. Fou coadjutor de Francesc Alrà, canonge igualment de Vilobí. Després de tenir la cabiscolia mitjana, passà per concessió papal al deganat del capítol el 1692.

271*. LLORENÇ RIQUER, 1788
Claustre, davant la capella de Sant Rafael. Nonó, 75.
DOM. Riquer. Sepultura de Llorens Riquer de Vilobí, vulgo Hereu, beneficiat de la seu, obiit die 28 decembre de 1788.

Llorenç Riquer de Vall, Hereu i Canya, clergue de Vilobí, obtingué el benefici dels sants Joan i Cristòfol de la seu per concessió papal el 1724. Després d’un llarg servei de més de seixanta anys, testà el 1785 (ADG, Testaments, 20, f 267-273).


PEUS DE FOTO:

Foto 1: Làpida del clergue vilobinenc Llorenç Riquer de Vall al claustre de la catedral de Girona.
Foto 2: Làpida del doctor en teologia Miquel Mascaró, de Vilobí.

Josep Pujol i Coll