Records d’una vida (una vida i... quantes morts?)

Joan Vinardell Pagès va néixer a l’Estació de Sant Jordi Desvalls el 30 de novembre de 1918. El seu pare fou el guardaagulles i sereno de l’estació; la mare, com la majoria de dones, mestressa de casa i ell , el quart de sis fills, dues noies i quatre nois. Cap als dos Va començar a treballar de ben jovenet en una vaqueria de Barcelona, un fet poc habitual. Era una lleteria situada al carrer Mariano Cobí, al número 97. Va fer el viatge en tren, acompanyat pel recader del poble. És sabut de tothom que la gent de pagès no sabem acostumar-nos al tragí de la ciutat i en Joan, enyorava el seu poble. Passats uns quinze dies, va decidir tornar cap a casa, ben content i amb quinze pessetes guanyades netejant les vaques i arraconant els fems.
anys, va passar una greu malaltia, d’aquelles que s’emporten els nens a l’altre món sense poder-hi fer res. Tothom es pensava que es moriria en qualsevol moment. Després d’aquella curació miraculosa, el varen anomenar durant molt de temps el ressuscitat. Va ser, doncs, la primera vegada que el van donar per mort i no es podia ni imaginar que n’hi hauria d’altres.

En Joan, va anar a l’escola fins que va fer la comunió. El seu mestre fou en Gumersindo Piqué, que vivia al veïnat nou. Els nens i nenes de l’escola l’anomenaven el picot perquè tenia aquella dèria tan de l’època de picar-los els dits amb el regle.

Va passar uns dos anys fent de vaquer i de pagès a Sant Andreu del Terri. Treballava per a una casa molt important que es podia fer el vi i l’oli per al consum de tot l’any. La casa tenia premsa pròpia i, a la tardor, la llogaven als veïns. En Joan tenia cura de sis vaques i dos bous de treball. S’encarregava de criar els vedells, engegar el bestiar fins al bosc o a la roureda, de netejar les quadres...

La feina de guardaagulles del seu pare els va fer traslladar a Caldes de Malavella. En Joan va poder deixar la feina de pagès i tornar a l’escola. Als divuit anys, se li permeté d’entrar d’aprenent de ferrer a ca l’Eloi i, coses del destí, el seu germà es va casar amb la filla del ferrer fent així més estreta la seva relació fins llavors només professional. Com tots els aprenents, dinava i dormia al lloc de treball.

La seva vida transcorria com la de tots els joves fins que l’any 1936 va esclatar la guerra. El 1937, el van cridar a quintes i va fer la premilitar al Collell, un quarter general on la instrucció no era cap joc. Feia d’ajudant d’en Carpanta, un xofer de camió de Riudarenes que anava a buscar el subministrament per als soldats. Carregaven i descarregaven tot tipus de provisions, entre elles, la carn congelada que recollien als frigorífics de Salt. Eren sis o set joves i, quan estaven fora de servei, passaven el temps en un dels cafès de la rambla de Girona.

Passats uns mesos, abandona el Collell. El fan esperar a la Caixa de reclutes de Girona fins a l’hora d’agafar el tren. Li donen pa i formatge per al viatge. Es dirigeixen cap a Xàtiva. S’aturen a diferents pobles, entre ells, a Castelló de la Plana. En Joan recorda que els van fer anar a dormir a l’església i que ell, concretament, va dormir sota l’harmònium.

D’aquí passa a Madrid on els republicans els equipen per enviar-los al front de Terol. Reben, entre d’altres coses, l’uniforme, l’abric (tavardo), el fusell, les municions, les bombes, les granades, les bombes antitancs, les bombes de fum, les bombes pinya..., en Joan s’havia comprat una gorra Durruti que només es podia posar de nit perquè de dia feia un reflex que era detectat per l’aviació. A Terol, varen anar a parar al monte Juliana formant part de la brigada 100 de Líster. L’exèrcit republicà ja estava reculant. Va ésser un enfrontament molt dur i molts carrabiners hi van deixar la vida. En Joan i el seu grup ho veien des de la muntanya, reclosos en una trinxera, sense esma i plens de dolor. La cavalleria mora amb la seva espasa ( catximorra) anava fent rodar caps a tort i a dret. La infanteria i l’aviació els atacaven per tots costats. Els soldats republicans, tot i la sagnant batalla que presenciaven, tenien ordre de no disparar. El capità, impotent, va ordenar la retirada als seus homes abans que arribés l’aviació de Saragossa i, això li va comportar que li traiessin els galons. El jove de metralladores va disparar sense ordre i el van afusellar allà mateix. En Joan encara es pregunta per què no podien disparar.

De Terol van anar a parar a Alcanyís per refer la companyia. Quan els van dir que ja podien disparar, en Joan va disparar un únic tret contra uns matolls, va rebre una morterada (morteraço) dels italians i la ferralla el va ferir al cap i al braç; encara hi té les cicatrius. Es va quedar esterniat. Els companys, veient que no reaccionava el van donar per mort, li van treure tot el material bèl•lic que es podia aprofitar, el rellotge, el ganivet de muntanya que s’havia fet ell mateix, els diners... i el van deixar estirat al camp de batalla. Els italians, pensant que era dels seus, el van carregar a l’ambulància i se’l van endur cap a l’Ajuntament d’Alcanyís, en aquells moments reconvertit en hospital. El van curar com si fos un nacional, però quan es van adonar de l’error, el van portar cap a Saragossa, a l’hospital dels presoners republicans habilitat a l’Escola Subalterna de Veterinària de la ciutat.

A l’hospital de presoners republicans, una monja que hi feia d’infermera li va permetre d’escriure a la família. En Joan creu que va rebre aquest tracte de favor perquè la monja coneixia la seva germana, també monja de la congregació de les Josefines i que s’havia hagut d’amagar a Barcelona perquè era molt perillós tenir-la a casa.

Amb les ferides mig curades, el traslladen a Bilbao, a la Universitat Comercial de Deusto, també habilitada com a camp de concentració. A l’hospital del camp, el va atendre una altra monja, la Montserrat, que reconegué el seu cognom quan el va veure en el registre i que li va oferir la possibilitat de treballar d’infermer. Ell va acceptar la feina. Un dia, mentre curava un presoner madrileny, aquest es va aixecar i el va atacar amb un tros d’ampolla de vidre. Es va posar a córrer per tot el camp i es va mobilitzar tota la guàrdia. Quan van aconseguir reduir-lo, li van posar la camisa de força i així va morir. En Joan encara s’emociona quan ho explica. A Bilbao, en Joan va passar el tifus i, per tercera vegada, el van donar per mort. La Montserrat va insistir i insistir fins a curar-lo. Durant tot aquest temps, va haver de parlar sempre en castellà, si ho feien en català podien passar-ho molt malament. Una nit, quan es disposava a comprovar la medicació que havia de donar a un dels malalts, en Joan va obrir el llum de la sala. De sobte, es va trobar envoltat de guàrdies el cap dels quals, l’acusava d’estar fent senyals a l’enemic. Va tenir sort i no va passar d’ésser un ensurt més. El matí dels diumenges, li solia tocar d’escombrar l’escala de l’ermita on es feia l’ofici. Recorda una nena petita que pujava l’escala agafada de la mà de la seva àvia. La petita se’l va mirar de dalt a baix i, amb l’espontaneïtat que caracteritza els infants, va expressar els seus pensaments: “¿Estos son los demonios? Pero, si no llevan hastas!”. Són records que ens il•lustren el moment que els va tocar viure.

L’any 1939 calia tornar la universitat a la seva tasca habitual, calia rentar la cara al país i donar-li l’aparença de total normalitat. Va ésser llavors quan el van alliberar. El 7 de juny de 1939 es presenta a l’Ajuntament de Caldes de Malavella amb tots els papers del camp de presoners per registrar-se. Li manen d’anar a deixar uns papers al pont de l’Onyar, que l’estaven arreglant perquè havia quedat mig enderrocat durant la retirada. És curiós que, en la reconstrucció es va usar una enclusa que havia estat requisada al ferrer Emilio Gimbernat i que, com és de suposar, no va ser retornada mai més.

En Joan va passar uns dies a Cal Ferrer de Vilobí. No podia sortir del poble sense una autorització. Poc a poc, en Joan va tornar a reprendre la vida que la guerra havia estroncat. Va treballar de ferrer a Maçanet de la Selva però, el gener de 1941 el van cridar per anar a la mili, a Santiago de Compostela. Hi va estar bé. Feia d’assistent del coronel. A finals de 1942, el van traslladar a Alacant on feia d’assistent d’un tinent. D’Alacant, va anar a Tànger, en una expedició especial. No el van llicenciar fins al 1943.

Va tornar a fer de ferrer a Breda, a Caldes i a Vilobí d’Onyar, on va establir la seva residència juntament amb la Dolors Taverner i Masferrer. Ell ha pogut refer la seva vida, però de ben segur que recorda amb tristesa tots aquells que la van perdre.


Mercè Rabionet Ribas.