En el moment de batre, sobre tot el blat, que servia per fer farina i tenir pa per l’any i guardar-ne llavor per sembrar la temporada vinent, tant si es feia amb bestiar com amb màquina, s’aplegaven varies persones a les eres de les cases per fer una feina dura i cansada, per tant calia alimentar-se be per poder resistir aquesta feina tant important.
Per això les mestresses de casa solien tenir cura i precaució de que els batedors tinguessin a mà alguna cosa mengívola per anar “picant” mentre uns reposaven i els altres feien la feina; com que solien posar-ho en un cistell o cistella, se’n deia la cistella de batre. És clar que a més de menjar hi havia beure: no faltava el porró de vi ni el càntir d’aigua, que sempre era fresca ja que tant en tant algun dels que reposaven, o el mateix amo de la casa s’encarregava d’arnar-lo a omplir al pou; no hi havia neveres i el repartidor de gel no passava per les cases de pagès.
Dons aquesta cistella, que les persones grans recordaran, quan eren 18 o 20 homes pel batre a màquina, solien posar-la a l’ombra del porxo que estava situat a prop de l’era i dels pallers; sempre solia haver-hi tres o quatre al voltant tres, que anaven tirant del que hi havia.
Que hi havia en aquesta cistella?: depenia de la capacitat de la casa, de com havien anat les coses durant l’any, i del temps que preveien que duraria l’estona de batre. El que si és segur que hi havia pa, tallat a trossos petits i embolcallat amb un tovalló perquè no s’empolsés, grana seca i algun derivat de la matança del porc.
Anem a comentar-ho: gairebé totes les cases havien mort porc a l’hivern, i en algunes cases dos; per tant era previsible que hi posessin alguna llonganissa, que, amb el ganivet escaient n’anaven fent rodanxes i barrejant-ho amb un troc de pa i traguejant vi; servia per “trencar el cuc” si eren dels que havien començat a les sis del matí i no havien tingut temps d’esmorzar, com dels que a mig matí feien un mos, o que a mitja tarda ho feien servir a manera de berenar.
En tot cas, si era bona, i que solia ésser-ho, s’acabava aviat i sempre hi havia qui no l’havia tastat, d’altres (els mes barruts, deien) n’havien pres tres o quatre rodanxes, i que, precisament, no les havien pas fet primes. També val a dir que el gat o gos de la casa hi havia participat menjant el budell que els batedors llençaven; a vegades també s’emportaven alguna puntada de peu. Tant per uns com pels altres tot s’aprofitava ja que no s’anava gaire gras, eren èpoques difícils i de carn se’n menjava poca.
Que més hi havia a la cistella??: dons el que se’n diu grana seca, en totes les varietats, formes i textures, tant podien ésser ametlles torrades i pelades o crues, de les llargues de fer picada o de les rodones (marcones) de fer torrons, si eren sense torrar ni pelar eren ametllons i calia trencar la clova amb alguna pedra o estri; les panses que ja eren netes i a punt de menjar; els cacauets que eren torrats i sense pelar, també podia haver-hi alguna dotzena de figues seques (deien que eren de Fraga, les actuals turques encara no es coneixien); avellanes que podien ésser tant crues, amb clova, com torrades amb clova, i en algun cas torrades i pelades; rarament trobaríem orellanes de pruna, i en algun cas podíem trobar pinyons torrats i sense pelar.
Fixeu-vos que eren fruits secs, que es podien menjar sense cap mena d’amaniment, molt sovint eren dels que tenien clova, així duraven més estona i no calia afegir-n’hi; d’això se’n solia cuidar algú de la casa, a vegades la mainada (que per ells aquell dia era com una mica de festa) que els pares els deien: nen ves a mirar si encara tenen coses a la cistella, i si alguna cosa s’està acabant en hi portaràs més. No es que hi haguessin de totes les que hem dit, cada cistella era diferent, però les coses anaven en aquesta direcció; les mestresses de la casa tenien tràfec a preparar el esmorzar, dinar o sopar per la vintena llarga de persones que a l’hora del àpat corresponent s’asseien a taula.
La taula era parada amb senzillesa, però efectivitat i contundència: plat, got i forquilla; no calien gaires floritures més; porrons de vi i ampolles d’aigua, llesques de pa i plàteres d’amanida de pebrot, bitxo, tomata, api i enciam que tothom tenia a l’hort. De fet això de l’autosufiencia, tot de casa, era present i constant a totes les cases.
Tornant als fruits secs de la cistella, ara en diuen dieta mediterrània d’això de menjar grana i verdura; deu esser que han descobert que allò que sempre s’havia fet anava be, era bo i saludable. Aquí ja fa temps que es feia, es sabia i mai s’havien fixat que menjar la majoria de coses que hom podia tenir o recollir (ametlles, pinyons, cacauets i avellanes a les cases en solien collir i torraven amb més o menys encert, que tampoc érem tant llepafils com ara); les fiques i les panses si que es solien comprar, i per això no abundaven tant.
En definitiva, pel batre podíem gaudir, sense saber-ho, de un menjar gustós i bo, amb molt poder energètic com es el cas de la grana, i que sense ésser-ne ben conscients ja gaudíem de la dieta mediterrània que ara han posat de moda amb noms i formes molt mes boniques, però aquí ja ens ho hem menjar, i bon profit!!!
Lluís Ball-llosera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada