Dos sants de cara blanca i sotana negra, a la parròquia de Vilobí d'Onyar

I. Dos nous sants a l’església parroquial

Vaig entrar i em van sorprendre les imatges de dos joves capellans de cara fina i blanca que jo coneixia bé per les meves fotografies. I em va venir a la memòria el record de les seves restes que hom pot veure a la cripta de l’església dels missioners de Barbastre. Eren joves i sants de cara de cera. Però, quina història amagada guardaven en el seu cor?

— T’agradaria ser missioner com jo, i predicar, Salvador?
— Sí, molt.
— Sebastià, jo vull ser missioner; tu, vols venir amb mi?
— Sí. jo també vull venir.

En Salvador tenia 11 anys i el seu pare era el secretari del poble; en Sebastià, 19 i el seu pare era el cap de la Guàrdia Civil de Vilobí. Poc després s’acomiadaren de la família i del poble. Al vespre d’aquell 22 de juny de 1924, entraven per la gran portalada de la Universitat de Cervera de Segarra.
Començaven una aventura. Una aposta sense preu fixat, i amb una il•lusionada esperança: ser claretians i sacerdots; seria un bon escriptor, en Salvador? I, en Sebastià, seria un bon predicador?
Quan hom puja una muntanya alta, aviat li cauen les primeres gotes de suor; no sap com ni quan farà el cim; però ho vol. Aquest seria l’estat d’ànim dels dos nens de Vilobí d’Onyar.
Tots dos tenien, ja de petits, el seu projecte: però, ho aconseguirien del tot? Aquí rau la grandesa religiosa i humana d’aquells claretians, de careta fina i sotana, a l’altar de la parròquia del poble.

II. El projecte s’anava perfilant

Als seminaris menors de Cervera i Barbastre s’anà descloguent la fesomia dels dos futurs missioners de Vilobí. En Salvador, espigadet, d’ulls blaus i vius i moviments àgils, anava entrant bé en els estudis humanístics, en les ciències i en el periodisme religiós. En Sebastià, alt, corpulent, de bona planta, esperava ser un predicador de l’evangeli, assajant veu i discurs en les sortides a passeig als afores de la ciutat.

III. Nuvolades a l’horitzó

Negres nuvolades s’acumulaven per Espanya, Catalunya, Cervera i Barbastre. Del 1923 al 29 es produí la dictadura del general Primo de Rivera; l’abril de 1931 cau la monarquia d’Alfons XIII i l’inici de la II República. Poc després naixia l’Autonomia limitada de la Catalunya de Macià i de Companys, amb el primer Estatut d’Autonomia; naixia també la Federació de Joves Cristians de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya; i les organitzacions socialistes, comunistes i anarquistes.
A Madrid, les Corts eren el ressò d’una Espanya no solament plural, sinó dividida i confrontada, amb la ira continguda de feia anys i anys: la dreta, rica, militar i monàrquica; i l’esquerra, pobra, irredempta des del segle XIX, ara organitzada i armada. I en mig, una església majoritària a favor del poble cristià i tradicional. Dos projectes d’Espanya que s’anaven a enfrontar no solament al Parlament de Madrid, sinó també als carrers i al front de guerra; mitja Espanya contra l’altra mitja.
S’havia arribat a la greu convicció que la guerra civil era ja inevitable.

IV. Viacrucis a Barbastre

El dia 17 de juliol a les 17 hores, el general Franco s’alçà en armes a Canàries. Aquell mateix vespre, als carrers de Barcelona, s’iniciava la guerra civil. A Barbastre, l’Ajuntament fou suprimit pels nous dirigents, comunistes i anarquistes. Una de les primeres decisions fou assaltar el Seminari claretià de la ciutat. «Compte, que aquí dins hi ha molts joves i preparats per defensar-se», digué una dona. Malgrat tot, el dia 20 de juliol, una seixantena de milicians trucaren a la porta i entraren al convent. Exigiren que tots els religiosos es reunissin a la petita plaça central d’esquena a la paret. Tots baixaren pacífics i en silenci. Un primer escorcoll de persones; escorcolls a tot el vell Seminari durant dues llarguíssimes hores. I les temudes armes, no apareixien per enlloc; solament algunes escopetes de fusta, per als exercicis militars, necessaris per avançar l’ordenació sacerdotal.
A la fi, malgrat no trobar armes, els feren sortir en processó, acompanyats per milicians a banda i banda, al petit saló d’actes dels Pares escolapis. Seria la seva presó. La majoria no portava res més que el mocador i el rosari a la butxaca de la sotana. Suportaren tres setmanes de tortures físiques (set, higiene), morals (presència de dones dins el saló), religioses («deixeu la sotana i aneu al front i sereu lliures»); psicològica (capellans, canonges, els propis superiors claretians i el Sr. Bisbe, anaren caient afusellats entre juliol i mitjan agost). I quedaven ells encara. Davant un afusellament segur, pogueren preparar-se durant molts dies per a morir per ser religiosos. Un d’aquests dies, un pistoler entrà al saló-presó. El visitant s’acostà a un seminarista:

— A tu, et conec. Et dius Salvador i ets de Girona.
— Sí, em dic Salvador i sóc de Vilobí.
— Recordes que quan eres petit jo me’n reia de tu perquè deies que volies ser capellà?
— Sí, ho recordo prou bé.
— Mira. Et puc salvar de la mort.
— I, també tots els meus companys?
— No puc. Solament a tu.
— Si és així, em quedo.


V. Les armes tingueren la darrera paraula

Centenars de capellans havien estat sacrificats a Barbastre i voltants. Quedaven els del saló. Al comitè local hi hagué una discussió sobre què fer amb ells. Les opinions es dividien. A la fi, es decidí que no havia de quedar «ni arrel ni llavor de capellans» a Barbastre.
A mitja nit del 8 d’agost, els claretians de més edat (entre 30 i 40 anys) foren afusellats a la tàpia del cementiri. A la resta se’ls donà l’avís «aviat vindrem també per vosaltres». La pregària, la reflexió en petits grups, fins alguns cants –amb veu baixa– i el rosari, ompliren les darreres jornades. Deixaren molts missatges escrits. Eren paraules de comiat a la família, l’explicació de per què i com anaven a morir. I un clam a Crist, al Cor de Maria, a la congregació claretiana i la signatura de cada un d’ells...
A la 1 de la nit del dia 13 d’agost entraren una vintena de pistolers i llegiren una llista: els dos primers eren Manuel Torres (de Sant Martí Vell) i Salvador Pigem; 18 més completaren la fila. Unes paraules de comiat fratern i emocionat als que es quedaven al saló. Amb els canells lligats i lligats colze amb colze, els feren pujar a un camió sorollós que els dugué a la mort, seguint el Coso i carrers principals de la ciutat. I començaren a cantar a Crist i a la verge Maria. El vehicle enfilà la carretera de Berbegal; poc abans del Km 4, tot baixant per una carretera de revolts estrets, i en un paratge erm i solitari, parà la comitiva. Els feren baixar. I encara la darrera proposta.

— Voleu anar al front i salvar la vida?
— Abans que això, estem decidits a a morir per Crist.

Una sorollosa i llarga descàrrega de fusell executà la sentència.

VI. Memòria històrica, sense amnèsies històriques

Cal dir-ho tot: si hi havia una Espanya de dretes, militar i rica, hi havia també una segona Espanya: pobra, violenta i assassina que cercava implantar amb la violència una justícia social impossible; però, hi havia una tercera Epanya i una tercera Catalunya: la que volia viure, treballar i progressar; que no estava per la violència ni per la guerra. Aquesta darrera Espanya fou la que omplí amb els seus fills els camps de batalla del país. Una ‘memòria històrica’ que es vulgui tenir per il•lustrada, no serà creïble si, per amnèsia històrica, oblida totes les víctimes, especialment les innocents.

Pere Codinachs, claretià