Una opinió nova i divergent sobre l'orígen de Vilobí

No ho recordo exactament. Podria ser l’any 1953, un any més o un any menys. La data exacta no té importància.
El meu amic Jaume, cada any cap a la tardor, venia a Vilobí a fer-hi una estança de tres o quatre dies, convivint amb la meva família. Així continuàvem conservant la nostra amistat i, a més, em tenia al dia de la constant transformació que un naixent turisme anava canviant la meva Calella natal.
Com que a Vilobí encara no disposàvem de telèfon –i no en disposàrem fins a la primavera del 1955- un dia vaig rebre l’esperada carta, de cada tardor, del meu amic, comunicant-me les dates que havia escollit per estar entre nosaltres.
També per correu, li vaig contestar donant-li la conformitat de les dates escollides, i que el dia de la seva arribada estaria a l’estació de la Renfe de Riudellots de la Selva a l’hora de l’arribada del tren.
Com de costum, el comboi portava un xic de retard. A la mateixa andana i després d’una abraçada i d’interessar-nos per les nostres respectives famílies, em va dir que havia fet un viatge molt agradable en companyia i conversa amb el professor doctor Josep Maria Millàs i Vallicrosa, que en assabentar-se que anava a passar uns dies al Castell de Vilobí li encarregà que ens saludés tot remarcant que amb mi feia molt temps que no ens veiem. Anys enrere, sovint, havíem coincidit fent el viatge de Calella a Girona on agafàvem l’”exclusiva del Xiquitín”. Ell baixava a Sant Dalmai i jo continuava fins a Vilobí. També li va suggerir que l’anéssim a visitar al seu mas de Brunyola on ell passaria tot el cap de setmana.
Després d’aquestes primeres paraules, varem agafar la meva “Montesa” i ens dirigirem cap a Vilobí.
La idea d’anar a fer una visita al professor Millàs ens va engrescà, tant al meu amic com a mi mateix, i varem organitzar la visita per l’endemà al matí.
Com que no sabia cap a on s’escau el Mas Tarrús, vaig requerir la companyia d’en Miquel Joher, nascut a Can Solé de Brunyola i que aleshores estava de “mosso” a casa meva, així és que tot dinant acabàvem d’organitzar la visita, i a la tarda posarem a punt les bicicletes.
L’endemà, després d’esmorzar, tots tres amb bicicleta i a tall d’excursió ens dirigírem cap a Brunyola.
En arribar al Mas Tarrús, el doctor Millàs i Vallicrosa ens rebé amb la seva bonhomia i acostumada amabilitat. Encara que em doblava en edat i feia uns cinc anys que no ens veiem, això va fer augmentar la seva satisfacció i des del primer moment la conversa fou distesa i agradable.
Vaig emportar-me per ensenyar-li, una petita rajola de fina ceràmica esmaltada de diversos colors i que portava una llegenda en caràcters orientals que havíem trobat tot netejant i aprofundint un pou a l’any 1950. Tot seguit, en traduí la inscripció que, escrita en àrab, deia “Sols Alà vencerà”.

El doctor Millàs començà a esplaiar-se explicant-nos que en aquesta comarca des de sempre hi havia aflorat llacunes i aiguamolls amb grans extensions de bosc i d’aquí el seu nom de La Selva, i que a més de no tenir defenses naturals estava poc habitada, però en ser planera, havia estat propícia al pas de les invasions provinents tant del sud com del nord.
Més tard amb l’expansió de l’Imperi Romà, hi feren passar la Via Augusta, el camí que unia Roma, la capital de l’imperi, amb Tarraco (l’actual Tarragona), capital de la regió romana anomenada Hispania.
Els romans ocuparen totes aquestes terres per un llarg període de més de sis segles, implantant els seus costums, la seva cultura, les seves lleis i realitzant ponts i altres construccions a la comarca, com les Termes Romanes de Caldes de Malavella que s’han conservat fins els nostres dies.
A la caiguda i desfeta de l’Imperi Romà, li succeeix una època trasbalsada i fosca i, després els àrabs provinents del sud envaeixen el territori i es troben amb el francs procedents del nord que resisteixen i ataquen fent que la frontera sigui inestable en una ampla faixa de terra de ningú i on les incursions per les dues parts es repeteixen sovint, i els saquejos són habituals, empobrint la ja migrada població de la comarca.
Aquestes invasions no acaben fins que els àrabs es retiren cap al sud i a l’any 785 ressorgeix l’antiga Gerunda de l’època del romans i comença un lent desenvolupament que regenera tota la comarca.

La conversa inicial s’havia convertit en un monòleg, el professor Millàs ens manifestà que els historiadors, si no hi ha una documentació molt concreta, escrita o bé arqueològica, que ho demostrin han de ser molt prudents a comentar certs fets, però que ell, després d’haver-se documentat per la seva recent obra publicada “Historia de Santa Coloma de Farnés y su Comarca” podia quasi afirmar que el Castell de Vilobí fou el primer nucli de població conegut com Villa Albini, reconstruït molt possiblement sobre una mansió agrícola d’un prohom romà, de nom Albinus, que donava refugi als pocs habitants que vivien en el seu redós en moments de perill i la seva capella feia d’església parroquial per a les celebracions religioses.
Fins aquí la conversa amb el doctor Millàs i Vallicrosa, la seva explicació històrica i les seves suposicions, més o menys documentades, que a nosaltres ens van sobtar per desconegudes.

Que el Castell ha estat des de sempre una explotació agrícola, no hi ha cap dubte, i encara continua sent-ho avui dia. Que el poble s’ha desenvolupat sobre les seves terres fins a l’ultima gran expansió, també.
El primitiu nom de Villa Albini, es transformà en Villalbino, i més tard en Vilobinum, per acabar amb Vilobí.
Excepcionalment, en una escriptura notarial de data 10 de desembre de 1777 hi figura com Vilobí de la Selva .
A l’any 1904, el poble de Sant Dalmai deixa de pertànyer a Brunyola i s’annexiona al terme Municipal de Vilobí, que des d’aquest fet, adopta el nom actual de Vilobí d’Onyar que el distingeix d’un altre Vilobí, situat a la comarca del Penedès.

A l’any 1981, un estudiós investigador de la nostra història local, -que mereixeria el títol de fill adoptiu de Vilobí,- el sacerdot i doctor Mn. Josep Maria Marqués i Planagumà, recentment traspassat, i que essent director de l’Arxiu Diocesà del Bisbat de Girona, descobrí un document que fa referència a una disposició de Teotari, bisbe de Girona, amb data de 24 de novembre de 882, que disposa a diverses parròquies de la rodalia, i entre elles menciona la Parrochia Sancti Stephani in Villa Albini, perquè transfereixin una part dels seus delmes per al sosteniment del bisbat.

El nostre Ajuntament, a l’any 1982, commemorà amb diferents actes la celebració del XI centenari de Vilobí com a nucli habitat.

Finalment les suposicions del Doctor Josep M. Millàs i Vallicrosa, amb la troballa d’aquest document per Mn. Josep M. Marquès es confirmaren i ara es pot dir, amb tota certesa, que tant el castell com el poble de Vilobí tenen el seu origen en el segle IX ja que la capella del castell servia de Parròquia i així continuà sent-ho fins al segle XVIII que en ser insuficient la seva capacitat, es decidir engrandir-la i el dia 21 d’octubre de 1759 en posà la primera pedra de l’ampliació donant lloc a l’actual Església Parroquial.


Com que d’aquest fet l’any que ve es complirà el 250 aniversari, si més no, tindré tema per comentar en el llibre-programa de la Festa Major de l’any vinent.

Joaquim Vivas i Solà