Á 24 Agost 1814 , Anton Tubert Rector”
Aquest document és una nota que el rector de Vilobí va incloure, l’any 1814, en el llibre de Baptismes. Li calia justificar el desordre de les partides de naixement. Les raons que exposa són una bona introducció per aquest article.
EL PRIMER I EL SEGON SETGE: 1808
El febrer de 1808 entren les tropes franceses per La Jonquera i ocupen pacíficament Figueres i Barcelona. El maig s’inicia la revolta contra l’invasor, la primera ciutat de Catalunya a fer-ho és Lleida el dia 2 de juny.
El 5 de juny ho fa Girona. El comandament francès s’adona que Barcelona pot quedar aïllada, i és urgent assegurar la línea de comunicació amb França. Cal doncs sotmetre Girona.
El 16 de juny a les 4 del matí surten, de Barcelona, 5.000 soldats de l’exèrcit imperial en direcció Girona. 6000 veïns de la comarca del Vallès intenten aturar-los pels voltants del castell de Montgat sense aconseguir-ho, la població de Mataró també ho prova i el càstig és un saqueig que dura tota la nit.
El 19 s’aturen a passar la nit a l’alçada del l’hostal de la Thiona de Franciac, el campament abasta fins l’Hostal Nou de Riudellots. A punta d’alba del dia 20 es posen en marxa i a les 9 del matí ja són davant les muralles de Girona.
El 17 tota la comarca sap que els francesos han partit de Barcelona. Es formen colles de sometents, acudint tothom que tenia un fusell a les vores del camí ral (carretera de Barcelona), a esperar que passés un francès per escopetejar-lo.
L’assalt dels francesos a Girona durà dos dies, tornant a Barcelona pel mateix camí. La retirada fou desordenada i es varen dedicar a cremar cases de les immediacions del camí com per exemple les de Franciac.
Sabem que Vilobí no va rebre les ires de les tropes, doncs Felicià Thió, propietari de can Thió i de l’hostal de la Thiona de Franciac es va refugiar a Vilobí i així ho va deixar escrit en el seu diari: “ Nosaltres nos refugiàrem a Viloví, ahont portarem lo que poguèrem tràurer de casa antes de passar los francesos.” Gairebé podem assegurar a on es refugiaren . El 13 de Setembre de 1813 Teresa Thió i Hereu, filla de Felicià Thió i Francisca Hereu, muller de Feliu Gener, pagès de Vilobí, fa testament ( va morir 4 dies després). Anomena executors els seus nebots: Felicià Thió, propietari de Can Thió de Franciac, i a Narcís Rodó i Thió, pagès de Vilobí. O sigui, en Felicià Thió tenia una tieta que vivia a Can Gener de Vilobí i un cosí que possiblement vivia a Can Rodó.
El 20 de juny de 1808, la “ Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña”, reunida a Lleida ha disposat la formació d’un exèrcit actiu de 40.000 miquelets, cridant a incorporant-se, com a voluntaris, a tots els homes de 16 a 40 anys, sense excepció i preferint els solters dels casats i els vidus sense fills. El resultat de la crida de voluntaris fou més aviat pobre. Dels 40.000 homes esperats només se’n presentaren 20.872.
El 20 de juliol els francesos es tornen a presentar davant de Girona, que s’ha preparat per l’ocasió. Comença el segon setge. Són 10.000 soldats vinguts de Barcelona i Figueres, i abans han intentat apoderar-se del castell d’Hostalric, sense aconseguir-ho.
L’acció armada durà fins el 18 d’agost, quan l’invasor és derrotat amb l’ajut de tropes espanyoles vingudes per socórrer els assetjats .
Si és cert que fou aquest el període en què Mossèn Tubert va marxar per primera vegada, cal creure que durant aquest dies els francesos “tot ho robaban, fornicaban, adulteraban y arruinaban.,
No tenim constància que Vilobí patís cap incursió i posterior saqueig de les tropes enemigues, ni podem saber si la gent va fugir o no.
Ara bé, en el llibre d’òbits trobem les partides del mes d’agost desordenades, i l’única que hi ha del mes de juliol està enmig de les de l’agost.
No hi ha cap dubte que la presència de tropes a pocs quilòmetres era prou motiu com per sortir corrents. La situació havia de ser molt angoixant. Existeix un document que retrata la del poble de La Cellera de Ter: “El 24 ( juliol) la gent de la Cellera sabent que els francesos son a Bescanó, presa de pànic, fugen cap a la muntanya traïen tot lo que podien de casa”.
O bé: “El 26 prop de les 10 del mati arriba a la plaça el germà d’en Pol de Montfullà, a vingut ben armat (amb tropa) i va dir a la gent que fugis, que els francesos seran aquí abans d’un quart d’hora i la gent ja tenia prou por i sentin això començaren a plorar i fugir, que el pare no esperava al fill i el fill no esperava al pare”.
Hi ha pobles que foren saquejats, per exemple Anglès, el 31 de juliol amb 27 cases cremades, o Cassà el 10 d’agost.
El 19 d’agost ja no hi ha francesos i la vida torna a la normalitat, però la guerra ja s’ha cobrat les primeres víctimes del poble.
El 17 de setembre, mossèn Tubert (que ja ha tornat) celebra el funeral de Il•luminat Martorell jove de edat 20 anys fill de Esteva Martorell i Rita Roure a qui (segons comuna opinió) mataren los francesos servint de sometent prop d’Hostalric.
Durant el mes d’octubre se celebren funerals per: Francesc Viader i Roure, jove; Francisco Vall i Riera, jove veí de la Sarreda y Geroni Martí tots morts pels francesos servint de sometents a prop d’Hostalric
Pensem que les morts succeïren durant el mes de Juliol doncs és en aquest mes que Hostalric pateix un assalt dels francesos.
El 8 d’octubre se celebraren els funerals per Salvi Sarceneda treballador de Vilobí “qui faltà en los trastorns de aquella guerra”
És de mal interpretar el significat de trastorns, dóna a entendre que hi ha una relació entre el motiu de la seva mort i la guerra.
Durant el setembre i l’octubre hi ha una tensa calma, tothom es conscient que els francesos tornaran. Les males noticies no es fan esperar i el novembre entra per la frontera un contingent considerable de tropes imperials, sortosament La Selva Interior resta al marge d’accions bèl•liques, els francesos tenen altres objectius. L’arribada d’aquest contingent motivà que el comandament espanyol ordenés un altre reclutament, doncs com hem dit amb l’anterior no s’aconseguí l’objectiu esperat.
El gener del 1809, el governador militar de Girona ordenà l’allistament de tots els solters de edat entre 16 i 40 anys. Els que ho fessin voluntàriament gaudirien de privilegis.
Retornem al document que parla de La Cellera per fer-nos una idea de com va ser el reclutament obligatori. “El 22 de Febrer de 1809 foren quintats los fadrins (solters), la primera vegada, per quintar-los, vingueren 22 soldats a cavall del regiment de Sant Narcís, de fadrins d’aquest lloc se’n varen emportar 18, la cavalleria va venir perquè els regidor ho demanaren i el poble s’enfadà molt dient molt malt dels regidors. Hi havia raons (protestes) contra la justícia i contra els rics (els rics pagaven perquè els seus fills no anessin a la guerra)....los quintaren a la plaça i eren presents tots los del ajuntament amb les insignes posades i la major part dels caps de casa i el senyor sagristà, los soldats encerclaren la plaça, feia llàstima veure, quan sortia un fadrí,com els seus pares , germans, parents i amics ploraven.
A La Cellera s’hagueren de fer uns quants sorteigs, sempre hi havia raons o impugnacions i tot i que les sancions pels desertors eren dures, moltes persones es varen resistir a formar part de l’exèrcit .S’estimaven més incorporar-se a la guerrilla (sometents) tot i el risc que comportava, si et feien presoner els francesos et penjaven al moment.
Hem trobat un bàndol que reflecteix la poca confiança que la gent tenia en l’exèrcit Borbònic, diu així. “ todo español, sea de la clase y condición que fuere, que delatase a cualquiera que diga pública o privadamente que nuestras fuerzas no cumplen con los sagrados deberes de soldados, y que, los paisanos solos son suficientes para aniquilar y exterminar del principado a los franceses que hay en el, y quede el acusado convencido de tal, será premiado con un escudo de merito, y además segán sea su estado, nosotros le mandaremos de nuestros sueldos una gratificación”
EL TERCER SETGE: 1809
Ja som al maig de 1809 i els espanyols han perdut ( a Catalunya) gairebé totes les batalles. Amb aquesta situació tant poc afalagadora els francesos inicien els preparatius pel tercer setge a Girona.
A primers de Maig es concentren tropes a prop de Girona, de la banda de Figueres, sense travessar el Ter. El 13 comencen a baixar els francesos acampats a Vic, ho fan per Sant Hilari passant per Santa Creu d’Horta, Sant Martí Sapresa , Estanyol i Vilablareix, per on travessen el Ter per comunicar-se amb els vinguts de Figueres. Varen baixar i pujar uns quants cops de Vic i sembla ser que, a part dels preparatius del setge, era per traslladar a França el botí que havien aconseguit a les comarques del Vallès i Osona.
En una d’aquestes baixades per Sant Martí, la del 27 de maig, es mobilitzaren entre 500 i 1000 sometents dels pobles circumveïns esperant-los per donar batalla a Sant Martí. Creiem que homes de Vilobí, Salitja i Sant Dalmai formaven part d’aquest grup doncs “ els últims de maig o primers de juny mori de mort violenta de los francesos Josep Riera de 29 anys (¿ sometent?) y se creu es enterrat en lloch profà o deixat son cadàver en los boscos de la dita parròquia de Sant Dalmai”
Mentrestant en el poble es viuen les mateixes escenes del segon setge.
Efectivament; el Juny es celebren tres funerals el darrer és el 18 però les partides estan desordenades, hi ha una nota del mossèn que diu: “Se ha invertit tan enormement lo ordre en estás partidas: los insults de la guerra nos tenian molt trastornats”
Segons Felicià Thió (Recordeu que té família a Vilobí).cada vegada que baixaven els francesos per Sant Martí, la gent es “posava a salvo” a Caldes o Franciac quedant-se una persona a guardar la casa.
Però el 20 de juny tota la armada francesa, acampada a Vic, baixa fins a Santa Coloma, una part ho fa per Sant Martí instal•lant-se a Brunyola. La de Sta. Coloma ràpidament continua cap a Riudarenes , Maçanet, Vidreres, Llagostera Cassà i així fins encerclar tota la comarca , suposem que Vilobí fou “visitada” per la tropa acampada a Brunyola.
Usant les paraules de Felicià Thio “¡ Que apuro y conflicte en aquell dia per tota la Selva! 30.000 soldats escampats per la comarca.
Tota la documentació consultada coincideix amb la brutalitat de les tropes franceses:
Recordeu la Nota: “pero al 19 de Juny de 1809, en lo tercer Siti de Gerona tinguerem de fugir precipitadament, cahent las mes de las familias enteras, y ab totas sas cosas en las mans barbaras del Enemich, seguintse de aqui innumerables morts y tot genero de desgracias”
Felicià Thió va escriure: ” Arribàran ab tanta furia que al principi a ningun home libràban de la mort; y ab las donas cometían les més altas picardias” .. “ En quant al bestiar mobles podem dir que no se salvà res”
Una nota del mes de Juny en el llibre d’òbits d’Anglès diu:” molts dies venien ( els francesos) en esta vila a buscar mantenimientos y tot aplegaven que los agrades y mataban a la gent que atrapaban”
No tothom va fugir, alguns van voler quedar-se, però segons Felicià Thió “ pocs foren los que se volgueren quedar entre ells, y estos patiren molts treballs y pochs foren los que acabat lo siti foren vius”
El setge comportà que les tropes franceses estiguessin acampades durant set mesos ( juny-desembre de 1809) per tota la Selva. En caure el castell de Montjuic, a principis d’agost, els invasors varen avançar la seva reraguarda abandonant les viles més llunyanes de Girona, com Vidreres. Malauradament el campament de Brunyola - Sant Dalmai i el de Franciac es mantingueren. Fins i tot a Brunyola hi van haver accions bèl•liques, Hi ha documentades dues batalles, una a principis de setembre i l’altra el 18 d’octubre.
Existeix un plànol del setge amb els camins més importants que surten de la Girona assetjada, el confeccionà un militar italià d’aquell temps. En una de les rutes hi ha escrit “a Salitja” i en una altre “ a St. Dalmai”, hi ha de haver-hi una raó de perquè el militar va escriure el nom dels dos pobles ¿fou per què a Salitja i a Sant Dalmai hi havia campaments ? ( Plànol nùm. 1)
Les víctimes de la fúria francesa:
En el llibre d’òbits de Vilobí hem trobat tres veïns:
“ El 22 de Juny de 1809 morí Valentí Puigvert de Vilobí de mans dels francesos repentinament de una bala y morí al pas del Gabastrà y desprès passat algun temps foren traslladats els seus ossos en lo cementiri de St. Esteve ahont , en lo qual iglesia si han celebrat los oficis Solemnes lo dia 19 de gener de 1811.”
“Benet Estrac vidu treballador de Vilobí morí en casa Rabassa de Santa Coloma als primers del mes de desembre de edat 64 anys en poca diferencia y fou enterrat en un camp cerca de dita casa així ho ha assegurat Jaume Boades treballador de Vilobí que ajudà ha enterrar-lo”.
“Gertrudis Gironès vídua de edat 36 anys sen poca diferencia deixada de Antoni Covarsí treballador de Vilobí morí de mans dels francesos als primers del mes d’octubre de l’any 1809 sens poderse enterrar segons relació de Joan Covarsí fill de dita”.
Les dues darreres víctimes són una proba de que no tothom va fugir i que la convivència amb els ocupants podia significar la mort.
Costa de creure que sols hi haguessin tres víctimes. Per sortir de dubtes varem consultar, en el llibre de Sant Dalmai, el nombre veïns morts de forma violenta i així comparar-los amb els de Vilobí
Els llibres d’aquesta parròquia foren destruïts pels francesos. Quan tornà el mossèn, l’any 1812, intentà recopilà totes les morts que hi hagueren a partir de la invasió. Ens ha deixat una informació molt valuosa.
A Sant Dalmai el 19 de juny és mort pels francesos Dalmau Homs de 60 anys i el seu cadàver queda en terra profana. Durant el setge va morir, es creu que de mort violenta, en els boscos o algun riu, Joan dit Figuereda de 60 anys, el tenien com a mosso a Can Costa. El novembre o desembre va morir de mort violenta pels francesos Miquel Roure de 30 anys (¿sometent?). El setembre fou enterrat a Sant Martí Sapresa Josep Furroy de 40-45 anys (sometent?) mort a mans dels francesos i, finalment, “durant lo siti, mori de mort violenta Anna Rabasseda dita pardas vídua de Salvi Rabasseda menestral de la parròquia de Sant Dalmai era de edat 55 anys o 60 y se creu que son cadàver queda en los boscos de dita parròquia”
S’hi ha d’afegir la gent de Sant Dalmai que va morir, a mans dels francesos, lluny de casa seu, per exemple: El juny de 1809 va morir de mort violenta pels francesos Baldiri Torres veí de Sant Dalmai,fou enterrat a l’Esparra. Durant el setge va morir de mort violenta per los francesos Pere Martorell de Sant Dalmai de 35 anys (sometent?) en la parròquia d’Anglès. El 23 de juny morí de mort violenta dels francesos Miquel Serra, de 60 anys, enterrat a Olot.
Per acabar aquest apartat, el mes d’abril va morir a mans dels francesos Magdalena Martí vídua de Dalmau Martí, teixidor de lli de dita parròquia, de 65 anys “sens saberse ahont se los enterra son cadaver pero se creu quedà en algun bosch pasto dels animals”. L’interessant d’aquesta partida és que en el mes d’abril, segons la bibliografia, no hi havia francesos per la comarca.
La xifra de morts de Sant Dalmai és molt superior a la de Vilobí, i fa sospitar que, en el llibre de Vilobí no estan anotades totes les persones mortes pels francesos.
El saqueig
Referent a les pèrdues de mobles i immobles, tenim constància del saqueig de l’església de Sant Dalmai En una partida d’òbit, el mossèn escriu “ de la església que estava ricament proveïda tan en or y plata com en los mes preciosos en ornaments de santuaris antes de esta fatal guerra”
Gairebé totes les esglésies de la Selva foren saquejades, un altre exemple n’és la de Vidreres,
Hem tingut l’oportunitat d’estudiar un escrit de Narcís Ballastré, domer major de Vidreres i curat de Caulès entre els anys 1800 i 1820 diu així:
A 19 y 20 de juny fou la invasió feta per l’exèrcit del emperador Bonaparte al baixar de Vich y foren detingudes en esta Selva las tres divisions del exercit del general Saint Cyr ( una divisió estava a Caldes, l’altre a Llagostera i la darrera a Vidreres) y pernmanesqueren en estos puestos fins a 29 d’agost que se abansaren cap a Gerona y encengueren el siti ( recordeu que l’agost fou quan va caure el castell de Montjuic).
En estos temps profanaren y robaren tots los temples y alguns que ne cremaren robaren tots los vasos y alajes sagrades, sens quedar rastre d’elles y si acas molt poca cosa......... y molts (persones) que ne agafaren, y entre altres vaig ser jo y mas germanas y lo Sr. Sacristá de Caldes de Malavella y forem presoners de guerra, y robat tot lo que nos trobaren sobre, forem conduits a la del General Massaquelli,......, me maná compongués la Yglesia pera que se pogués dir misa, y havent anat a la Yglesia, ahont hi havia sentinella ho trobo tota devastada y robada de manera que no hi trobi ni un pedaç de roba com la ma, ni de una ni de altra, descompostos tots els altars y fora moltas imatges estant per terra destruïdes, com també molts bancs y demés adornos”
De saquejos de masos en tenim dos de documentats:
L’any 1818 Francisco Duc, masover de Can Barceló, fa testament. Deixa hereva la seva dona tant si segueix vídua com si es casa. En el cas de tornar-se a casar li ordena celebrar 100 misses “ en sufragi de la meva ànima”, també mana que ha de mantenir el seu germà Jaume “sa, malalt, calçat, vestit treballant en la utilitat de la casa segons sas forças y fent comuna habitació, però si ell vulgues separar-se mano a la meva muller que li a de donar 100 lliures ab tres pagas... i aixo serveixa de recompensa de tots los trevalls que dit Jaume a fet i sofert per mi vivint en ma companyia y en satisfacció de tots els drets que li puguin pertànyer ( pues en la guerra anterior se perdé casi tot lo de la masoveria)”
El 10 de abril de 1812 mor Rosa Rovira, muller de Dalmau Rovira pagès propietari de Can Rovira de Sant Dalmai: El 15 de dit mes i any se celebren els oficis, de cos present i sepultura, amb l’assistència de 12 preveres donant-los la caritat acostumada, incloent el dinar “ que se ha pagat ab diners per no poderse anar a la casa en las presents circunstancias de estar arruïnada de resultas de la crema que ha patit dita casa Rovira en la present guerra”
D’aquest document s’extreu que la gent va poder salvar quelcom, doncs Dalmau Rovira, tenint la casa cremada, pot pagar 12 preveres , dinar inclòs. Un altre exemple és el d’en Pere Viader, propietari de Can Viader, que en el seu testament, fet el 1814, deixa 200 lliures de la legítima als fills i filles no hereus. Una bona suma per ser just acabada una guerra.
L’exili.
Fugiu, fugiu que els francesos ja son aquí, però ¿ a on?
Una manera de saber-ho és consultant el llibre d’òbits del poble, La gent volia que quedés constància de la mort dels familiars enterrats en altres indrets i més en situacions de guerra en les que, de ben segur, no hi havia hagut funeral, aprofitaven per fer-ho.
El primer funeral data del 16 d’octubre de 1810 i és d’en Joan Barceló, de 75 anys, mort a Vilobí. El següent és el de l’Anna Melció, de 46 anys, que Morí el 8 de desembre de 1810 a Martorell de la Selva ( pedania que pertany a Maçanet) sense missa. El 25 de desembre és enterrada a Martorell de la Selva Cristina Melció de 7 anys i filla de l’anterior i el 17 de desembre enterren a la sobredita parròquia a Josefa Cornellà.
En parlar de la gent morta violentament dubtàvem de que la xifra fos real, ara ens torna a passar el mateix, és evident que no ens podem refiar del llibre d’òbits de Vilobí.
La gent s’expatrià on va poder, però tota la plana de la Selva estava ocupada pels francesos. Per aquesta raó creiem que la majoria es refugià a les Guilleries, com per exemple a Osor. Mireu el que diu el document de La Cellera:
“ tenint jo la dona al lloc d’ Osor tots los dies anava o venia per portar coses com eren medicines, pa , vi i moltes altres coses però si tu llegidor d’aquest llibre haguessis vist lo que jo vaig veure es ben cert que t’hagueren fet plorar moltes vegades per que com dic anant jo per aquell camí d’Osor en una part trobava una dona amb tres o quatre criatures plorant i gemegant sense cap control” “ en una altre part trobava que manaven bestiar i jo els hi preguntava ¿ d’on sou bona dona? i ella responia, per exemple, som de Vilobí i los francesos m’han matat l’home i he quedat desemparada amb aquestes quatre criatures que ha totes hores ploren, en una altre part preguntava ¿ d’un sou bon home? i ell responia, per exemple, som de Salitja i los malvats francesos ens ho han pres tot i fugint varem escapar i ara ens ho han pres tot lo que teníem a casa i ens hem quedat sense queviures ni diners”
Efectivament les Guilleries fou el lloc triat per la gran majoria de la gent de Vilobí i
és per això que vam anar a consultar els llibre d’Anglès, La Cellera i Amer. La intenció era tenir una idea de l’impacte que suposà la fugida, doncs una relació complerta suposa consultar tots els llibres de tot Catalunya. Malgrat tot hem aconseguit una relació d’altres localitats facilitada per en Jordi Bohigas, investigador de la Universitat de Girona, és la següent:
A Malgrat de Mar hi ha anotats dos veïns de Vilobí, a Tordera 1 , a Llambilles 1 i a Sant Feliu de Pallerols moriren : Joan Moner, Antoni Planella i la seva dona Maria
És certament una xifra molt minsa i no dona una idea de la magnitud de l’expatriació.
A les muntanyes, els expatriats hi malvivien en coves o barraques, gastant el poc que havien arreplegat per alimentar-se, arribant a la més absoluta misèria, i per més desgràcia, per a tota aquella zona, es desfermà una epidèmia que va matar grans i petits.
S’inicià el mes de maig de 1809 i no s’aturà fins el febrer de 1810. En el llibre d’òbits de l’església de Santa Maria de Salas de La Cellera d’Anglès s’hi troba la següent nota:
“ Acabat lo febrer del present any (1810), fou quasi del tot acabada, gracies a Déu la constel•lació, que a concepte dels metges era epidèmica. Per lo regular eran tant agudes les malalties, fins dels que morien, que les més no se aguesan curat al averhi pogut aver metges, medicines, quietud i bon conduhiment; pero com tot hi faltà, no es de estranyar un estrago tant notable....tingué es poble, fornidissim (ple) de expatriats, un continuo problema,..........Ha estat tant universal la constel•lació, que no crec que hajan estat preservades divuit persones, entre del poble i expatriats; i tant en un mateix temps, que en moltes cases eren tots malalts, sens poder-se assistir lo un al altre, ni trobar qui ho fes pagant.”
Per acabar-ho d’adobar, durant el setge els francesos varen fer incursions a la muntanya, a Amer, a Anglès (sovint hi anaven des de Brunyola) i a La Cellera. Curiosament en aquest darrer poble no hi van entrar fins el 19 de Desembre ( això, el rector ho atribuïa a la piadosa mà del Senyor per la intercessió de les Santes Ànimes del Purgatori de qui el poble és particularment devot).
Us podeu fer una idea de la situació d’aquests expatriats: lluny de casa, sense recursos, malalts i, a més a més, rebien la “visita” del francesos. El mossèn de La Cellera ho descrivia així: “se apartaba tothom a la montanya, fes lo temps que fes, a no ser los que ja quasi agonitzaban; pues qui no tenia amparo de ningú caminava com podia, altres a cavall, i altres a muscle de algun interessat, o benefactor”
La situació a Osor i Susqueda fou millor, almenys no tenim constància d’incursions del francesos, però si, creiem, que hi va arribar la plaga.
¿Quina epidèmia patiren aquella pobre gent?
No se sap però ens atrevim a formular una hipòtesi:
La pesta bubònica havia desaparegut, el darrer cas es va donar a Marsella el 1720 i, posteriorment, hi va haver brots, però allunyats com el de Sicília (1743) , Polònia i Rússia
La verola i les disenteries (diarrees) causaven gran mortaldat, però afectava quasi exclusivament a la població infantil, pels adults no acostumava a ser mortal.
Altres malalties com la malària ( febres tercianes i quartanes) i la febre groga són transmeses per mosquits i a l’hivern disminueix la seva incidència. No és el nostre cas, perquè a La Cellera, el desembre hi van haver-hi 92 funerals, el novembre 88 , l’octubre 77 el setembre 80 l’agost 37 i el juliol 19. El mes de desembre hi havia dies que s’oficiaven 4 i 5 funerals: a Amer el 18 de novembre se’n varen celebrar 19 i el dia 4 de desembre el rector d’Amer escriu la següent nota “ En dit dia 4 jo Ramon Azamat Prev. i Ecònom de Amer, fui pres del contagi que dels numero de morts se coneix lo terrible que era; lo mal se agrava en termes que no me permet poder treballar fins lo dia 17 del mes i any proxim vinent y encara que a Deu no disposás de ma ultima hora com de tants altres” Descartades les anteriors malalties, ens resta parlar del tifus exantemàtic ( febres pútrides). La transmet el poll que s’allotja a la roba i viu tot l’any. D’altra banda es té noticia d’un brot de febres pútrides a Saragossa el 1808 durant el seu setge (els metges francesos la tractaven amb alls i rom) , a la comarca d’Osona durant l’ocupació de la plana pels francesos i a Sant Feliu de Codines ( Vallès oriental) l’any 1809, també.
L’infecció és coneguda des de l’època dels romans i s’anomenava febre dels exèrcits. Provoca febre alta, deliri, i pústules per tota la pell , no és mortal però “, que les més no se aguesan curat al averhi pogut aver metges, medicines, quietud i bon conduhiment; pero com tot hi faltà, no es de estranyar un estrago tant notable”.
Amb aquests arguments, ens inclinem per les febres pútrides com a causa de l’epidèmia.
Seguint el fil del nostre propòsit, la consulta dels llibres dels pobles esmentats va donar els seus resultats malgrat que en el llibre d’òbits de La Cellera no estan anotats tots el expatriats que hi varen morir de Vilobí, vegeu per què: “ Fins als ultims de octubre tots los difunts se enterraren en lo sementiri de la parroquia: a las horas empero, vehient que se acababa de humplir, y que no cesaba gens la constel•lació, se determinar destinar per sementiri dels forasters lo de Sant Just, i ple que fou est. benehi lo de Santa Margarita... i se continua enterrant-se alli los forasters i pocs dels poble, posant-ne dos, tres, i a vegades més a molts fossars, quasi tots los que se enterraren en lo sementiri de la parroquia, fos gratis, o fossen forasters, los poguerem acompayar un sacerdot, be que quasi tots se avian de enterrar a la tarda; peró dels que se enterrarenen los dos altres sementiris, nosaltres curats en manera alguna poguerem acompanyar-ni cap: mes cedi tots los terratge (enterro) al Rnt Miquel Verdaguer Benef. , i simple sacerdot; i est hi acompanyaba solament als qui li pagaban el terratge”
O sigui, a La Cellera, d’octubre en endavant no hi ha dades. A més adoneu-vos de la magnitud de l’epidèmia: es posava més d’un cadàver en un mateix forat, i sense diners no hi havia ofici religiós, un veritable trauma per una població profundament devota.
A les Guilleries hi trobem expatriats de molts pobles de la Selva i el Gironès com: Estanyol, Bescanó, Riudellots, Aiguaviva, Brunyola, Sant Martí Sapresa, Montfullà, Fornells, Santa Coloma, Hostalric, Franciac, Riudarenes, Salt, Palau, Llorà, Sant Andreu Salou, Sant Gregori, Vilanna, Vilablareix , Vallcanera, Maçanet i “ del pla de Girona” .
A continuació donem la relació dels veïns de Vilobí que moriren a Angles, La Cellera i Amer durant la guerra. ( son els anotats en els llibres d’òbits)
ANGLES
- Maria Dellonder, 63, anys vídua;
- Maria Sarssaneda, 26 anys, muller de Martí Velvert
- Mariano Casalet, treballador .
LA CELLERA
- Llorenç Serra i Roca, de 18 mesos;
- Pere Recasens i Gispert, 10 anys;
- Salvador Vendrell, 41 anys, fill de Josep Recasens, bracer
- Joan Bes i Puigdemont, 21 anys
- Anastàsia Thió, 80 anys, vídua de Esteve Thió bracer
- Teresa Rabasseda, 60 anys, muller de Joan Masgrau
- Florentina Masgrau i Rabasseda, 27 anys, filla de Joan Masgrau i Teresa Rabasseda
- Agnès Masgrau i Rabasseda, 24 anys, filla de Joan i Teresa ;
- Domingo Masgrau i Rabasseda, 23 anys, fill de Joan i Teresa;
- Paula Masgrau i Duc, de 20 mesos, filla de Pere Masgrau i Teresa Duc;
- Teresa Duc, 23 anys, muller de Pere Masgrau.
Com hem dit falten dades per tenir una xifra més real (complerta no l’aconseguirem mai) Per acostar-nos-hi una mica més, hem comparat el nombre de víctimes de Sant Dalmai que estan anotats en el llibre de La Cellera amb els enregistrats en el propi llibre de Sant Dalmai: En el de La Cellera n’hi ha 6 i en el de Sant Dalmai n’hi i ha 26 (En el llibre de Sant Dalmai no hi ha apuntat cap menor de 12 anys, en canvi en el de La Cellera sí, això significa que són més de 26 )Sense tenir en conte el comentari anterior, tres de cada quatre veïns de Sant Dalmai que van morir a La Cellera no estan anotats en el llibre de dita vila.
Fent càlculs ens surten 44 persones de Vilobí enterrades a La Cellera. Ha de quedar clar que aquestes dades són aproximades, d’alguna manera hem d’apropar-nos a una xifra fidedigne, per això extrapolem les dades de Sant Dalmai per a Vilobí.
AMER
- Isidre Artigas, 75 anys, pagès masover
- Francisca Serra ,70 anys, vídua de Bernat Ginesta, treballador
- Rita Juny, 48 anys
- Llorenç Roure, masover de 62 anys
- Maria Manyà, 70 anys, muller de Llorenç
- Joan Tarrés, treballador de 55 anys
- Isidre Llobet, 9 anys, fill de Joan Llobet, sastre
- Isidre Llobet, 70 anys, sastre ( ¿ l’avi ? )
- Caterina Mas, 48 anys, vídua d’en Joan Cornellà, treballador
- Maria Cornellà, 18 anys, filla de Caterina
- Agustí Rabasseda, jove treballador
No tenim dades de Susqueda i Osor però, per fer nos una idea, 19 veïns de Sant Dalmai moriren a Osor o Susqueda.
LA TORNADA. ANY: 1810
El 10 de desembre capitula Girona; la gent comença a tornar. El nostre cronista, Felicià Thió, ho descriu així: “ Lo general Augueró, estant Gerona en los últims apuros, manà fer plantar papers en las vilas mes foranas, y aixi mateix en los arbres per los camins, que dèyan que tothom generalment s’en tornàs habitar en sas casas, que no se tocaria algú.....Vista la gent después de que Gerona estava rendit, que no hi havia ahont recórrer, y estar ja sens diners per lo molt que tingueren que gastar per mantenir-se en tota la expatriació ja aver agut de sufrir quasi tots los expatriats unas graves malaltias y aver arribat a tal suma misèria que molta part se moriren per no tenir ab què subvenir-se, y vehent de altra part que los del Ampurdà se avian quedat ja sempre ab los francesos, pagant-los ja la contribució, y que no los molestàban molt, resolgueren los de la selva anar-se’en tornant, a poc a poc, en sas casas, però no deixaren de sufrir molts insult de las tropas que anàban divagant per allí, respecte que fins en aquella ocasió los soldats avían tingut libre lo poder assasinar a qualsevol.....respecte que los primers que tornaren en sas casas foren los de Cassà y Llagostera y Camllonch”
El maig de 1810 els francesos s’apoderen d’Hostalric, és llavors quan s’aturà la violència vers els civils i els expatriats començaren a tornar.
La gent de Vilobí l’hi va costar deixar l’exili, ho prova les defuncions d’expatriats a Martorell de la Selva, anteriorment esmentades, que succeïren un any més tard de la rendició de Girona.
Hi han més arguments, com per exemple: El mes d’agost els francesos consideren que tenen La Selva dominada però s’adonen que la gent encara no ha tornat. Mitjançant bàndols els obliguen a que tornin o sinó se’ls confiscarà tots els béns, a més se’ls imposa jurar fidelitat i obediència al nou “Govern de Catalunya”
La prova més clara és que el 1810 va ser un any sense baptismes i amb un sol funeral, el d’en Joan Barceló, el 16 d’octubre ( ja esmentat).
La manca de baptismes es lògica 7-9 mesos enrere no era moment per concebre fills. La baixa xifra de defuncions s’ha d’interpretar com que la gent encara no havia tornat, o també a que la població d’aquell moment era majoritàriament jove, o sigui, pocs vilatans i un insignificant nombre d’infants i vells.
La casa saquejada o cremada, les collites malmeses i el bestiar mort, això és el que es van trobar a la tornada. No hi havia res per menjar, s’alimentaven de glans i llobins ( una lleguminosa que sembraven pel bestiar) En Lluís Cobarsì , l’actual propietari de can Cobarsí, explica que els seus avantpassats, en tornar, trobaren tota la casa plena de llobins, segurament algú els entrà per guardar-los de la pluja.
A més els francesos continuaven arreplegant tot el menjar que podien, ja fos per la tropa o pel bestiar, i de les cases s’emportaven tot objecte de valor, però “ en la Selva, per dins y fora, era poch lo que podien arreplegar”
El mes de juny, els francesos abandonaren els campaments de La Selva per acompanyar un comboi que anava a Barcelona, més tard tornaren als seus anteriors emplaçaments. En el de Franciac s’establí un regiment de cavalleria i obliga als pobles veïns a subministrar farratge pels cavalls, a més tallaren molts arbres per fer llenya arrasant una bona part els boscos de la comarca.
Així doncs, el primer any va ser duríssim, sense aliments, i els francesos “molestant”. Però calia anar endavant i en tenim proves: No és fins el mes de Juliol que Vilobí compta amb un mossèn ( no és mossèn Tubert) i es troba amb molta feina a celebrar matrimonis; El juliol es casen en Francisco Duc, solter treballador de Vilobí, amb la Francisca Aliver o Oliver, donzella de Vilobí; en Joan Barrera, vidu de Riudellots, amb la Margarida Masgrau, vídua de Riudellots i en Joan Torrent, solter, natural de Brunyola però habitant de Riudellots amb la Maria Tibau, vídua de Vilobí.
L’agost ho fan: en Salvi Vila, vidu, treballador de Salitja, amb la Francisca Barceló, vídua de Vilobí; en Pere Barceló, jove moliner de Vilobí, amb l’Antònia Casadevall ,habitant de Vilobí però natural de Castelló d’Empúries. Durant el setembre es casen: en Gaspar Pagès, vidu jornaler de Vilobí, amb la Maria Noguer. vídua de Vilobí; en Pere Pagès, vidu jornaler de Vilobí, amb la Maria Vitlle o Bitlle, vídua de Vilobí. L’octubre el mossèn casa en Martí Negre, pagès, vidu de Riudarenes, amb la Rita Tort, vídua de Joan Tort menestral de Vilobí i, finalment, al desembre contrauen matrimoni en Salvador Vallès, solter, mestre de cases de Malgrat, amb la Rosa Fontanella, donzella ( segurament de Vilobí)
Veiem que hi ha una parella de Riudellots que es casa a Vilobí , probablement encara no hi havia mossèn al seu poble.
Durant la guerra augmentaren significativament el nombre de matrimonis ( gràfic nº 1) i es constata l’increment de vidus i vídues que es tornen a casar, sobretot entre el 1810-1813 ( gràfic nº 2) observeu que l’any 1810 hi ha mes vídues que vidus, i que en 5 matrimonis ambdós son vidus.
Hi ha un treball que justifica l’augment de matrimonis en aquest període: Ho atribueix a la celebració de casaments ajornats durant el setge , a la supressió dels vots monàstics i ( segons l’opinió dels prefectes napoleònics) a la minva de les diferències socials. Aquest article no va tenir en comte l’estat civil dels contraents. En el nostre cas l’augment ve donat, en gran mesura, per l’increment de vidus i vídues. Era una manera d’ajuntar els recursos d’un i de l’altre i així poder sobreviure en aquells temps tant difícils.
És prou evident que el poble inicià una lenta recuperació, els matrimonis citats en son un reflexe, però hi ha un altre indicador que ho corrobora, el nombre de nens batejats abans i després del setge.
La parella Artau - Barnés, ell de 29 anys i ella de 24, bategen, l’any 1804 en Jaume , el 1806 a la Rita, el 1808 en Felip i el 1811 en Miquel. En aquest darrer, el padrí fou Llàtzer Artau i no hi hagué padrina,
En Mateu Bota, flequer de 36 anys de Riudellots però habitant de Vilobí i la Margarida Prats de 36 anys i de Llagostera, l’any 1804 bategen en Vicenç, el 1807 neix la Saculina i el 1814 bategen a la Maria , ell ja no és flequer sinó taverner.
En Francisco Calvet, pagès, i la Francisca Ametller, bategen el 1806 en Francisco, el 1808 a l’Agustí i el 1811 a la Maria.
La parella Cobarsí-Roure tenen la Cristina el 1808 i el 1813 l’Antoni.
L’Eudald Galceran i la Maria Llinàs bategen l’Antònia el 1807 i la Maria el 1813.
Els Gener-Fullà van ser pares d’en Narcís el 1801, la Francisca el 1804, en Jaume el 1809 i d’en Joan el 1812.
En Feliu Llinàs, masover de can Riquer de Dalt, i la Francisca Salom tingueren 7 fills: La Francisca el 1801, en Llorenç el 1803, en Salvador el 1805, en Pere el 1806, la Narcisa el 1809, en Jaume el 1811 i tornen a posar el nom de Salvador al fill nascut el 1813 ( l’anterior havia mort als 15 dies de néixer)
En Joan Roure, natural de Brunyola però treballador de Vilobí, i l’Anna Torremilans natural d’Anglès però habitant de Vilobí van tenir 3 fills: la Victòria el 1806, l’Anna el 1809 i en Joan el 1813.
En Josep Viader treballador de 26 anys i l’Anna Llinàs, de 26 anys, van batejar la Teresa el 1804, la Maria a principis del 1808, la Paula a finals del mateix any i la Maria el 1813 (la primera Maria va morir al mes de néixer).
En Pere Viader, pagès, i la Cristina Rodó batejaren la Maria el 1806, en Felicià el 1808, la Teresa el 1811 i en Narcís el 1814.
Finalment, en Josep Vivas i la Francisca Colomer varen tenir la Teresa el 1807, en Joan el 1808, en Joan el 1811 i en Pere el 1814. com en altres casos hi ha dos nens amb el mateix non, en aquesta ocasió no hem trobat el funeral del primer Joan, segurament va morir durant l’exili.
( Només hem tingut en comte els fills nascuts fins el 1814 doncs moltes d’aquestes parelles varen tenir més fills un cop finalitzat el conflicte, però no els hem inclosos per no cansar al lector)
Onze parelles van tornar, però hi ha 38 matrimonis que a partir del 1809 “es fonen”
No sabem què els va passar, és possible que un dels cònjuges morís, que no tinguessin més fills o, simplement, que no tornessin.
CONVIVINT AMB L’ENEMIC: 1811-1814
Hom considera que l’any 1811 ja havien tornat tots els expatriats. Repassem una vegada més el que diu el document de mossèn Tubert. “ restituïda la gent de la selva a sas propias poblacions, se trobaren a faltar de tres parts las dos de las personas”.
Segons el mossèn, el 66 % de la població no va tornar. La xifra pot semblar una bestiesa i impossible de verificar però no tenim res a perdre per intentar-ho.
Les partides d’òbits dels anys anteriors a la guerra (1800-1807) indiquen que la mitja de funerals d’adults ( majors de 12 anys) és de 15 persones per any i el promig de funerals dels anys 1811- 1820 es de 5 per any, ( gràfic nùm. 3 )
D’ altre banda, abans del conflicte els adults morien de mitja als 56 anys i en els anys 1811-1820 el promig era de 46 ( gràfic nùm.4)
Dit d’una altra manera, durant el període 1811-1820 morien de promig un 66 % menys d’adults per any i eren més joves, en comparació amb els anys anteriors al conflicte.
Quines conclusions vàlides es poden treure d’aquestes dades? doncs que entre un 40 i 50 % de la població de Vilobí, definitivament, no va tornar, No es pot afirmar que fou el 66 % , doncs l’ índex de mortalitat d’una població jove és menor que el d’una població més envellida.
Que se’n va fer d’aquesta gent?
L’any 1787 Vilobí tenia 487 habitants , donem per bo que el 1807 en tingués 600.Hem suposat que 300 veïns no van tornar. Si sumem totes les víctimes esmentades afegint-hi 25 òbits d’Osor i Susqueda ( tirant molt per baix) el total és de 101, això significa que el 33,6% dels expatriats varen morir i el 66.4% s’establiren en altres indrets.
Malgrat la poca consistència de les dades que hem utilitzat per arribar a aquests percentatges, el resultat el podem comparar amb el d’altres poblacions com per exemple Bàscara. En sis anys d’ocupació aquesta vila va perdre el 52,6% de la població total, d’aquest percentatge, el 15,7% ( 31.4%) correspon a defuncions i el 36,9% ( 73.8%) a desplaçaments d’habitants fora de la vila. La majoria varen cercar refugi en poblacions veïnes esperant poder tornar a la vila un cop haguessin marxat els francesos. Molts no van tornar en tenir la casa cremada i part de la família morta ( marit, muller, fills....) començant de nou en una altre poble.
Creiem que el percentatge de morts de Vilobí podria ser força més alt, però caldria verificar les xifres donades i, com ja s’ha dit, consultar tots els llibres d’òbits de Catalunya.
Si més no, com a mínim, el 16 % dels habitants van perdre la vida per culpa de la guerra.
Sigui com sigui, malgrat la davallada de població, la xifra de naixements de la guerra no va parar d’augmentar i el 1814 ja hi havia els mateixos batejos que abans de la guerra (gràfic nùm. 5). L’explicació la trobem en la tornada de parelles joves, formació de nous matrimonis i l’arribada de parelles de forasters per instal•lar-se al poble. El gràfic nùm 6 mostra el número de batejos per any de nadons de pares nouvinguts, la seva línea ascendent és prou evident. (una prova més de que el poble es nodreix de gent jove )
Durant el 1811 els francesos van molestar poc, excepte una temporada en que tornaren a la comarca per tallar arbres per fusta que, posteriorment, enviaven a França ( a Franciac hi romangueren fins el mes d’abril)
En aquest període es formaren colles de saltejadors i criminals al servei dels francesos eren els anomenats Parrots. A Santa Coloma n’hi havia una, en Felicià Thio ja l’esmenta. A part, hem trobat un document que ho referma “ Als 9 de Setembre de 1811 en lo mercat de St. Coloma de Farnes, publicament en lo carrer, los ministres francesos anomenats vulgarment los parrots mataren violentament sens donar temps de confesarse a en Joan Salic jove treballador de esta parroquia de la Cellera de edat 30 anys....”
L’any 1812 fou molt dolent, va ser un any de fam per culpa d’una persistent sequera; la mortalitat dels infants augmentà significativament; se celebraren 14 funerals d’albats (Gràfic nùm 7). Observeu que la xifra és igual a la del 1814, però cal tenir en comte que en el 1814 hi havia més infants que en el 1812.
Durant el mes d’agost, en Josep Ferrerons, treballador de Franciac, va enterrar a Vilobí ( ho va fer a Vilobí per què a Franciac no hi havia mossèn) tres fills de 5 i 3 anys i un altre de 5 mesos.
En aquest any, curiosament, hi trobem expatriats al poble, per exemples: el 20 de novembre de 1812 va morir un minyó de 9 anys natural de Barcelona , el 20 de desembre de 1812 “morí una pobre minyona que per aver perdut la paraula promptam sols se pogue averiguar ser de Manresa y que se deia Maria de edat 18 anys” i el 5 de febrer de 1815 morí Isabel Riu Iglesies “ vídua expatriada pobre de Solemnitat natural de Barcelona y habitant de Vilobí de edat 36 anys”
La guerra encara és present al poble i durant el 1813 els francesos varen assassinar dos veïns: el 20 d’abril de 1813 “ morí Jaume Pla de una escopetada que li tira un soldat francès. No rebe sagraments algun per haver estat promta la sua mort era de edat 26 anys, era fill de Pere Pla pagès y Maria.” i el 6 de desembre “ Josep Vinyoles, pagès de 45 anys, masover del castell de Vilobí morí de una estocada que li dona un soldat de cavall Francès en la mamella del costat dret “ Hi havia un campament a Vilobí?
El més destacable de l’any 1814 és la fi la guerra. El 10 de març de 1814 els francesos abandonen Girona partint cap a França. Però, pels habitants de Vilobí hi ha quelcom més important i és la tornada del seu rector, mossèn Tubert. Efectivament “per motius molt personals” va deixar desemparada la seva parròquia gairebé durant tot el conflicte, no com els de La Cellera o Amer que, exposats a epidèmies i als francesos, mai varen abandonar a la seva gent.
La cloenda:
Aventurar-se amb la història local es una imprudència. La poca d’informació que hem pogut extreure da la bibliografia existent i principalment del llibre d’òbits de Vilobí ha estat un veritable problema i no ha permès respondre moltes preguntes, sobretot la de quans veïns varen morir a causa de la guerra. Hem hagut que fer moltes suposicions per arribar a una xifra que reconeixem poc rigorosa.
El que si és cert es que Vilobí va patir una tragèdia que “ha estat motivat per la inhumana é injustíssima guerra del Francesos” , perdent gairebé la meitat de la seva població.
deixem-ho així
Agraïments.
A en Lluís Vall-llosera per les seves indicacions dels camins d’aquell temps, a en Lluís Llagostera per la informació donada del poble de La Cellera, a en Joaquim Mundet de Pol pel capítol que fa referència a Vidreres, a en Joan Cornellà per cedir el plànol del setge de Girona , a en Jordi Bohigas per tota la documentació compartida i a la meva dona per tot i més.
Bibliografia;
PLA I CARGOL (J).- “La guerra de independencia en Gerona y sus comarcas”. Ed. Dalmau Carles, Pla, S.A. Girona. 1962.
BOFARULL Y DE BROCA (A).- “Historia crítica de la guerra de independencia en Cataluña”. Ed. F. Nacente. Barcelona. 1862
MIRANBELL (E), VILA (P).- “Notícies de casa Thiò de Franciac en època de la guerra Gran i durant la guerra del Francès”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XLVII 2006 Girona
ALBERCH I FUGUERAS (R).- “La demografia gironina del 1808 al 1814”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.
RIERA I PAIRÓ.- “La guerra del Francès, el manuscrit parroquial de Bàscara”. (1808-1814) Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XXXIV 1994 Girona
PUJOL (D.), LLAGOSTERA (Ll.).- “La Cellera de Ter. Quaderns de la revista de Girona”. Núm. 19. Diputació de Girona i Caixa de Girona 1990.
MUNDET DE POL (J.).- “Més coses i més casos de casa” ( can Mundet de Caulès ). Volum II . Edició exclusiva per la Família. Podeu consultar una copia dipositada a l’arxiu comarcal de La Selva. En aquest llibre hi trobareu l’escrit de Narcís Ballastré, domer major de Vidreres i curat de Caulès entre els anys 1800 i 1820.
Arxiu Diocesà de Girona:
Llibre de Testaments de Vilobí 1753-1858.
Llibre d’òbits de Vilobí.
Llibre de Bateigs de Vilobí.
Llibre de Matrimonis de Vilobí.
Llibre d’òbits de Sant Dalmai
Llibre d’òbits de La Cellera
Llibre d’òbits d’Anglès
Llibre d’òbits d’Amer.
(No especifiquem el nùms. dels llibres ja que, òbviament, són els que abasten el període de la guerra)
Documents:
Llibret de Joan Vinyoles i Sabater. És el text que fa referència a La Cellera. No està publicat.
Gràfic núm. 1. Matrimonis celebrats a Vilobí des del 1800 fins el 1820. Observeu el notable augment durant el període 1810-1812.
Gràfic núm. 2. Nombre de vidus i vídues que es varen casar durant el període comprès entre el 1800 i el 1814. Remarquem el seu increment durant els anys del conflicte i el nombre major de vídues vers vidus l’any 1810
Gràfic núm. 3. Nombre òbits d’adults, distribuït per anys. Fixeu-vos en els anys
1817 i 1819
Gràfic núm. 4. Promig d’edat a la mort dels adults dels anys 1800-1807 i
dels anys 1811-1820. Observeu els promitjos dels anys 1812 i 1814.
Gràfic núm. 5. Funerals celebrats a la parròquia de Sant Esteve de Vilobí
d’albats entre el 1811 i el 1815.
Gràfic núm. 6. Naixements a Vilobí. La recuperació és espectacular.
Gràfic núm. 7 Nombre de batejos de nouvinguts. A tall d’exemple, la
xifra de l’any 1814 triplica a la del 1806.
Fot núm. 1. Defensors de Girona dels setges de 1808-1809 que assistiren als actes d’aniversari celebrats a l’any 1867. ( fotografia extreta del llibre: “Girona les imatges del segle”, pàg. 30. 2006 Ajuntament de Girona i Lunwerg editors.)
Fot núm. 2. Retrat de grup del membres del sometent de Girona. Any 1908 ( fotografia extreta del llibre: “Girona les imatges del segle”, pàg. 54. 2006 Ajuntament de Girona i Lunwerg editors.)
Plànol núm. 1. Camins que sortien de Girona l’any 1809. Les fletxes indiquen els noms de Salitja i Sant Dalmai. El camí de Salitja passava pel costat del seu cementiri i el de Sant Dalmai entre can Boades de Salitja i l’ermita de les Fonts.
Xavier Gabarró Vall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada