De tant en tant em ve a la memòria. Ai las la memòria! La memòria es un magatzem amb ma-terials que el present selecciona, ordena i re-interpreta a conveniència. I aquesta conveniència segura-ment a mi em ve a causa del meu treball. Vint-i-cinc anys trencant-me el cap per tal d’afavorir que persones semblants a la tia, puguin gaudir de la seva vida, com qualsevol dels ciutadans del seu entorn. Per això, a la fi hom ha d’agrair al padrí, al meu pare i als oncles, la manera com ens varen ensenyar de conviure amb una persona diferent i distant sense estranyesa, amb la naturalitat d’aquell temps.
Es difícil saber què es el que hauria dit ella si hagués pogut parlar de si mateixa. Les paraules que segueixen, a la manera d’una faula, no tenen cap més intenció que evocar, a través de la seva veu, la persona amb la que vàrem conviure.
1.- “No se que em passa. Tot es tant estrany. Em venen les coses al cap i no les puc atrapar. Venen i se’n van . I quan no les vull, se m’hi queden... Tothom em mira però jo no goso mirar a ningú. Tinc por.”
“De petita...Ai, de petita...! Ara quan ja ha passat tot i ho penso.... Podria..., però ja es tard i ara el temps ja no compte... malaguanyada vida! Era jo una jovencella i no molt alta. Una mica distreta. No recordo pas d’haver anat a l’escola. El meu germà en Pep si que n’era de llest i ferm. Visquérem junts poc temps a casa. Ell hagué d’anar de molt petit a fer de mosso, després de fideuer a Santa Col-oma i d’esclopeter, Tornà a casa abans de complir els vint anys amb la determinació d’aixecar-la. A 1920 es va casar amb la Maria que vivia a can Marqués. Jo feia de dependenta a una sabateria de Giro-na. Però aviat vaig està de tornada. Després em buscaren feina a una casa a les afores del poble, a can Comes, just on el Grabolosa es junta amb l’Onyar. Crec que la feina la feia segons me la manaven. Ja no ho recordo... Era una persona que de seguida m’encaparrava per tot... I no aguantava massa bé els desenganys... M’enterbolien l’ànima No sé...
El que si recordo es que,.. Be, us ho diré....vaig quedar presa de l’amo. Tot era veure’l i em po-sava neguitosa.... I de tant mirar-lo em començava a oblidar dels deures del servei... I quan mes el pre-tenia, així mateix ell em rebutjava. Em va quedar fixa al cor. I quan més el tenia al cor, més em tras-balsava el cap...I més estrany se’m tornava tot... I tot es va posar en contra meva. I em venien ganes de no parar de fer coses. I cada vegada les feia pitjor... A vegades em venien ganes de fugir. Altres em quedava parada a un indret solitari. I l’amo, que era un home exigent i sever, venia tot cridant i acaba-va d’arreglar-ho tot. I com que no podia parlar amb ningú, parlava amb mi mateixa. I això a la gent encara els semblava pitjor. Però... no es pas dolent. Vaig aprendre a parlar sola i quan mes parlava mes tranquil•la em trobava. Parlar i parlar sense cap sentit ni d’ordre. I em desfogava... I es que mirava cap a dins meu i tot era fosc i m’augmentava l’angoixa... I vaig deixar la casa.
Jo ja estava malament. I al meu entorn tot trontollava i s’ensorrava. Al 1929 va morí la mare Rosa als 77 anys i l’any següent el pare Jaume amb 79 i tot seguit el meu germà va quedar mal ferit al intentar salvar a en Duc que havia caigut al pou. I la casa va quedar a càrrec dels tendres fills del meu germà. I de sobte em vaig trobar al manicomi de Salt... No recordo res... tot va passar com una turmen-ta de la qual vols escapar-ne i lluites a cos batut per no morir...I desprès....
Vaig quedar com un ànima en pena. Tot va esdevenir estrany, les mirades de les monges se’m clavaven com agulles... I els tractaments em deixaven isolada de dolor i desesperança. Anava sense esma per aquelles sales pobres i plenes de dones. I les dones? Eren estranyes; i portant la soledat a coll, anaven i venien amb desesperança o amb innocent complaença. Els anys començaren a no tenien nú-mero. I els mesos no tenien setmanes i els dies no tenien ni sol i tampoc sortia la lluna... i la pluja no mullava... i jo ja no era ningú.
Vaig poder asserenar-me anant d’un costat a l’altre. I vaig començar ajudar a les coses que em manaven, sense massa encert. Tot era un bull de gent. Hi havia gent que treballaven a l’horta i altres a la cuina i altres a la bugaderia. I jo, mentre seguia parlant amb mi mateixa... I vaig acostumar-me a parlar amb refranys: “tal faràs tal trobaràs...”.
El meu germà no em venia a veure massa. Primer a causa de l’ accident horrible y després a causa de la guerra. Al cap d’un temps, començaren a arribar mes dones i mes dones i allà ja no s’hi cabia. Algunes deien que venien d’una guerra i que venien presoneres. I cada dia el menjar era pitjor i els llits es tocaven i s’omplia el terra de matalassos i màrfegues.
Un dia de l’any 1944 va venir el meu germà i em digué que se’m emportava cap a casa. Em vaig quedar glaçada. Jo ja tenia seixanta anys i ja m’avia acostumat a no ser ningú. M’havia acostumat a una casa on els cants eren els ais i els gemecs, i les oracions el rondineig salmodiat de les ànimes en pena... De mala gana i aterrida vaig seguir al meu germà.... Jo estava molt espantada i ell molt seriós i preocupat. Al seu costat el camí serè, tot dient-me que no patís. Arribarem a casa a l’hora de dinar l’Encarnació be que m’animava a menjar... però en prou feines podia empassar-me’l... Tothom em mirava... i jo no gosava mirar a ningú. La meva cunyada posava cara de forçada resignació... Em veni-en ganes de fugir i allunyar-me. I així va ser, vaig buscar llocs aprop-lluny que em permetien estar segura. Jo no estava acostumada a parlar amb gent tant frec a frec...
A can Vinyet les coses eren diferents de com les recordava. Ara hi havia un marrec d’uns 6 anys que li deien Francesc que nasqué durant la guerra. Els altres dos nois havien sobreviscut la guer-ra: en Salvador ja era un home acabat i l’hereu, en Pepet, s’havia casat amb l’Encarnació, la petita de can Palau, i tenia un nen d’un any, en Josep Maria i vaig veure que estava embarassada.... Y la dona del meu germà, la Maria, estava delicada y amb asma.Després... no em puc queixar. Tot va anar millor del que m’esperava. I molt millor que en a-quella casa que en diuen manicomi, casa de gent solitària amuntegada, de monges i vigilants que, per mes bona voluntat que hi posessin, només s’hi podia malviure i mal-morir. I a casa em deixaven més tranquil•la, em deixaven menjar sola.. i em menaven feines.
–Oi dona, que podreu traginar l’aigua del pou pel bestiar?.
–Avui hauríeu de venir a l’avellaneda a fer naps...
I quan passava per davant de can Comes mirava de reüll però la casa ja havia canviat d’amos.
Jo, mirava de no enrabiar al meu germà o a en Pepet, que es molestaven quan no feia la feina a la seva manera. A casa s’hi treballava de sol a sol. I s’anava omplint de marrecs... Ai els marrecs! Alguna vegada em feien enfadar perquè repetien els refranys: “tal faràs tal trobaràs i de Deu no t’ en riuràs”... “Quien mal anda mal acaba”....”El primer es el que va davant, i va a davant per coix que sigui”; fins que venia l’Encarnació i els reprenia... Però ho feien sense malícia. I n’eren tants! Si no em descompto cap a 1960 a casa hi vivíem onze persones. Jo ja estava cansada de viure.
Si ara pogués li repetiria al meu germà i al seus nois, allò que li vaig provar de dir quan ja em trobava al llit molt malament i s’acostava la fi: agrair-li tot el que havia fet per mi. Agrair-li que a pe-sar de les penúries sempre em vaig sentir a aixopluc i contenta d’estar a casa i que em deixessin viure a la meva manera. I que a pesar de lo estranya que per mi era la vida i de no entendre els demés, jo no volia cap mal a ningú... “
2.-A la tia la recordem tots amb simpatia. I donem per cert que el desengany amorós va acce-lerar la seva absència vital. Tots recordem el seu tarannà i el seu tràfec. Se’n anava al camp i feia men-jar, escatava naps o espallonava capses de blat de moro a l’era. Cap cot amb mocador negre, caminava sola quan anava al camp. Quan es trobava amb algú ella s’apartava el més lluny que podia, marge enllà i quan havia passat seguia camí. A casa s’entretenia en les seves coses que moltes vegades no eren visibles i d’altres eren coses inútils que ella recollia. Portava filferros per cinyell i tenia una necessitat irrefrenable d’arreplegar coses. Eren les seves coses. Fins que, de tant en tant els nostres pares intenta-ven amb poc d’èxit de alleugerar-la.
La tia Maria morí el 12 de març de 1963, un dimarts, a l’edat de 79 anys...
L’oncle Francesc recorda com el seu pare els va explicar que un dia de l’any 1944 li va arribar una carta dient que tenia que pagar 6 pessetes al dia per l’estança de la tia al Manicomi i que com que no les podia pagar hauria de portar-la a casa. I així va ser. Aquest entrebanc va ésser la sort de la tia per els últims anys de la seva vida.
Perquè al manicomi, les coses havien empitjorat molt, ja no s’hi cabia. Uns edificis que foren pensats per unes 450 persones ara n’allotjaven mes de 700. Era el temps de la post-guerra, temps de penúries i misèries. Temps de recollida de gent que la retornaven d’Europa en plena guerra i que havia quedat mal parada i trencada. Ingressaven a Salt perquè era el Manicomi més proper a la frontera. Temps d’aplicació de la “Ley de vagos y maleantes” que permetia la retirada de la circulació de qual-sevol persona sospitosa... De fet la situació penosa dels edificis, la deficient alimentació i la brutalitat dels tractaments es reflectida en les diferents memòries enviades per part dels directors del centre a la Diputació Provincial, de la qual depenia, començant per el Dr Joaqim Castany, Dr Ramon Sambola o el Dr Josep M Pigem. Quedaven molt lluny els intents de la Mancomunitat de Catalunya (1915-1939) que va impulsar una reforma de la assistència psiquiàtrica, l’influencia de la qual, passada la negror de la dictadura, ha arribat als nostres dies. Reforma que te els antecedents en les normes del Dr Domènech Martí i Julià (1915) (del qual pren nom el Sanatori, i que avui dona nom al Parc Hospitalari) i en els projectes del Dr Salvador Vives. A partir de l’any 1931 la reforma proposta i legislada per la Generali-tat impulsa una assistència més humanitària, organitza la assistència comarcal intentant d’evitar els internaments. El Manicomi de Salt, es l’únic establiment públic a tot Catalunya. Es pretén la seva mi-llora tant pel que fa als edificis, creant pavellons d’ingrés i d’observació, com al canvi en els tracta-ments i augment de psiquiatres (només hi havia dos metge-psiquiatres). Aquests intents queden tren-cats amb el caos durant la guerra i la dictadura. Aquesta no venia pas amb idees humanitàries. La re-forma es ideada per persones com Emili Mira i López (primer catedràtic de Psiquiatria de la Universi-tat Autònoma de Barcelona, 1933) i Francesc Tosquelles que després de la seva experiència en la psi-quiatria de guerra, quan els nacionals els tiraren fora, a l’exili, a França apliquen aquest model i son determinants en la construcció de la nova psiquiatria Europea de post-guerra.
Es pels vols de 1931 que la nostra tia es internada. Per tant rep els beneficis d’aquest nou am-bient, encara que no ens hem d’enganyar, la vida a aquests establiments es sempre molt precària y difícil. I ho serà fins que no arribin el anys 80. Anys durant els quals nous professionals faran que el Psiquiàtric de Salt es torni a posar al capdavant de les reformes a tot l’Estat al plantejar la “sectoritza-ció” y “comarcalització” de l’assistència.
Ve a compte recordar aquí el testimoni del Dr Josep M Pigem, director de 1954 a 1974. Amb estil irònic pels temps que corren, denuncia la situació insuportable que any rera any havia de fer front, des del seu càrrec de director, i que reflectia en els informes i memòries que cada any enviava a la Diputació Provincial. Molt dures son l’any 58: “¿Que se puede hacer en un establecimiento comple-tamente manicomial al no disponer de un instrumento técnico tan indispensable como es la medicación para atender a los pacientes?...Los enfermos no deberían gastar en camisas de fuerza lo que hoy debe-rían gastar para medicación”... Y de l’any 60 ”Con el debido respeto vamos a exponer a V.S.I la peno-sa realidad del departamento de enfermas crónicas agitadas. El famoso cuadro de Goya “La casa de locos”, que se admira en la Real Academia de San Fernando, no supera el triste espectáculo de esta sala en la que las enfermas desafiando el principio de impenetrabilidad de la materia, ocupan el mismo espacio para comer, para dormir, para estar, para recibir los auxilios espirituales en sus últimos mo-mentos y para morir”.
Josep M Pigem i Serra nasqué a Vilobí l’any 1911 a can Pigem, veïnat de la Sarreda, també dit a Cal Secretari. El seu pare fou secretari de l’ajuntament de Vilobí.
En Josep M, passada l’escola a Vilobí, estudià a l’Institut Vell de Girona coincidint amb Santi-ago Sobrequés i Jaume Vicens Vives. Després estudià psiquiatria a la Universitat Autònoma de Barce-lona. Deixeble de Emili Mira i López al 1933 entrà com estudiant i després com a metge intern al Insti-tut Frenopàtic de Sarrià, més tard exerceix de professor adjunt a la càtedra de psiquiatria del Dr Sarró. Guanya l’oposició de Director al Manicomi de Salt i en pren possessió carregat de grans projectes: implantar la teràpia ocupacional, recreativa, jocs esportius, musicoteràpia, bibioteràpia, produccions artístiques... I altres propostes referides a la connexió amb la Universitat, amb les societats espanyoles de psiquiatria, organització i augment del personal facultatiu, religioses... Introducció de la Visitadora Social per recolzar el treball a prop de les famílies... Venia amb les maletes plenes i amb l’influencia dels nous corrents psiquiàtrics europeus i nord-americans. Però eren temps ben difícils. I, tal com he dit abans, les noves propostes s’estavellaven contra la passivitat d’uns polítics amb poques intencions d’atendre els requeriment a favor d’una millora de l’assistència. El Dr Pigem endemés va fundar a l’any 1954 la clínica Bellavista a Lleida que ara es ben coneguda en el àmbit de la salut mental. Per qui li interessi el tema es recomanable la lectura dels seus escrits sobre Emili Mira i López, o la consulta d’una publicació que fa la Diputació de Girona a l’any 1987 al celebrar-se el centenari: “El Psiquiàtric de Salt. Cent anys d’història” de la Rosa M. Gil i d’en Joan Boades.
3.- Per mi i els germans mes grans parlar dels Pigem ens porta a recordar moments ben agra-dables. El pare mantenia molt bona relació amb els germans Pigem (n’Àngel, en Vicens, en Salvador i la Mercè). En Salvador víctima de la guerra a Barbastre. La Sra Mercè casada amb en Francisco Calde-ró a can Pigem. En Francisco amb amabilitat i molt bona mà, acudia a fer les fotos per el carnet de família. El pare aprofitava l’ocasió per fer les demés fotos, que ara son un record molt valuós per tots nosaltres. Recorda l’oncle Francesc que quan fou necessari fer-li una foto per el carnet a la tia, ella s’enfilà a dalt d’un carro tapada la cara amb el mocador del cap i no hi va haver maneres de fer-li.
La família d’en Josep M vivia a Barcelona però venien a passar les vacances a Vilobí. Junt amb la família Calderó, eren molt acollidors. Quan arribava l’estiu, a aquella casa no hi faltava maina-da. I era l’ocasió d’anar-hi a jugar amb el seu fill en Pepe i les seves germanes, que, si la memòria no em falla les anomenàvem Pili i Totis i també amb en Xavier el seu cosí. Amb curiositat observàvem i compartíem les noves joguines i jocs que venien de Barcelona, o provàvem les llaminadures que treien per tots. I ens havíem de tapar-nos les orelles quan es tractava de celebrar un aniversari que acabava amb pólvora i coets.... Y després nens i nenes del veïnat de la Sarreda a jugar a la pilota, o a trencar el fil o a jugar a lladres i policies amb revòlvers de pistons, per el camp que separa la casa del Grabolo-sa...
4.-I al passar del temps un se’n adona que a la tia Maria la recordem amb un somriure. Ningú adoptà
amb ella cap actitud de menyspreu, ans al contrari ens van educar a tenir-la en compte. Aquesta es la gran lliçó que crec, que ens ha servit per entendre moltes coses...A les persones com la tia se’ls ha anomenat dements, alienats, posseïts de Satanàs, trastocats, tocats del bolet, bojos, orats, innocents, folls, llunàtics, cretins... i finalment pacients o malalts mentals... Quantes paraules per definir el que no es pot comprendre, o per apartar-se del que hom te por...! I quantes vegades s’identifiquen amb parau-les insultants com l’agressivitat, la violència... que han justificat al llarg de l’historia a crear magat-zems d’ànimes en pena per tal de no molestar a les “animes benestants”. Magatzems que s’han anome-nat casa d’orats, manicomi, sanatori, hospital psiquiàtric...Puc donar fe que, la persona que sofreix d’aquesta manera, es relaciona amb els demés de for-ma ajustada si els demés la tenen en compte i la tracten amb respecte. Com tothom, apren a negociar segons la seva manera de sentir i pensar. Amb més esforç que ningú intenten de viure be. I així l’agressivitat desapareix, per més que els mitjans de comunicació, amb més perversió que respectuosa objectivitat, escampen arreu el contrari. Durant la meva vida de treball he estat en contacte directe o indirecte amb 1500 persones internades o no. I la meva experiència em diu que, per la vida que els toca de viure, les persones que tenen la dissort de sofrir una malaltia mental son menys agressiu que qual-sevol de nosaltres. Es a dir igual que qualsevol, segons el tracte que rebem. Per això aquesta societat nostra, tant desgavellada per consumir-ho tot sense mesura, te manifestacions de tanta agressivitat i hi ha moments que es torna boja. Però, amb tots els diners que corren per tantes coses inútils, es incapaç, de destinar recursos suficients perquè totes les persones puguin fruir d’una vida digna. No hi ha un grup de persones sobre el qual els prejudicis facin tant de mal com el de les persones que sofreixen una malaltia mental. A mi em mereix el mes gran respecte la família colpida per la malaltia. Perquè ha de rebre la mirada dels demés i trampejar en solitari una vida difícil tots els dies sense mitjans adequats a la dificultat.
5.- Al 1969, deixat el seminari, vaig anar a estudiar Econòmiques a la Universitat de Barcelo-na. Em guanyava les garrofes donant classes particulars, acadèmies, cens, Salvat... Desprès vaig treba-llar
uns mesos a War-ras el reformatori. Va entrar un director amb plantejaments nous de com tractar l’educació dels menors delinqüents... Recordo que ens tocava de organitzar el temps lliure del internats i també de fer guàrdia per la nit. Per allí passà el “Vaquilla” que deuria tenir uns onze anys. Un matí la noticia va ser que s’havia escapat lligant llençols i deixant-se caure per la finestra...L’equip “reforma-dor” amb el seu director al cap va durar poc. Al cessar al director ens donaren comiat a tots...Al maig del 72 vaig presentar-me a unes proves per entrar al Institut Mental de la Santa Creu, de l’Hospital de St. Pau. A l’entrevista vaig dir que fins els quinze anys a casa vàrem conviure amb la tia. Això i l’experiència en diferents àmbits socials va ser suficients per contractar-me...Eren moments de forts moviments a Barcelona. I l’equip de psiquiatres i infermers volien ampliar el nombre de per-sonal per tal de poder iniciar un canvi profund en la manera de tractar a les persones internades. I així va ésser.
El que m’esperava portes a dins del institut crec que després del seminari es la experiència que mes ha marcat la meva vida. Primer perquè hi havia un conjunt de professionals, tant psiquiatres, com psicòlegs, com infermers que es prenien el treball molt en serio i orientat segons les noves corrents que venien d’Europa. El sistema de treball era en equip i tots des de la nostra activitat diària procuràvem propostes per la millora de les persones del nostre pavelló. En aquell moment hi havia unes nou-centes persones internades. I recordo la festa el dia que vàrem cremar les camises i retirar argolles grillons i demés estris de “contenció”: Per comptes de immobilització acompanyament, per comptes d’internament sortida cap a Barcelona: I començarem a fer tallers-cooperatives, a treballar i a vendre... I a xerrar per comptes de reprimir. Si en vaig aprendre de coses de les persones... L’altra cosa que re-cordo per la seva tensió fou quant ens vàrem tirar davant de les excavadores que volien convertir l’horta y jardins del recinte en “parcel•les” per pisos per les immobiliàries . Nosaltres reclamàvem la terra com a mitjà de viuda per els internats. No hi poguérem fer res. Varen poder més els plans de l’Alcalde Porcioles i demés. I també em va tocar de resistir la primera sanció laboral. Dos mesos de “suspensión de empleo y sueldo por ausentarme de mi lugar de trabajo”. Em sancionaren per l’intent de l’equip de informar a les famílies de diferents propostes que afectaven als seus familiars.... Vaig treballar a l’Institut fins a finals de 1975.Dèu anys després entro a treballar a l’Hospital Psiquiàtric de Teruel. I torno a trobar gairebé el mateix que deu anys enrera a Barcelona. El tractament que s’aplicava quan un reaccionava de forma “inadequada” o li venia una crisis era cel•la de aïllament i travat. Davant aquesta situació a nosaltres, als educadors no ens quedava mes remei que treure d’on podíem certa complicitat, fumar-nos un cigar al seu costar intentant de fer-li comprendre que estàvem lluitant perquè aquelles maneres de fer s’acabessin. I un xic més tard així fou. Però de moment la intenció de la direcció era acomiadar-nos. I no fou així perquè vaig aprofitar l’ocasió d’unes oposicions al Hospital Psiquiàtric de Osca i des de 1986 estic treballant en funcions de coordinació de personal i del programa laboral. Després de vint anys, puc dir que gràcies a les persones que hem coincidit, entre elles Eduardo González (deixeble de Tosquelles) i l’experiència acumulada, a Osca hi ha ara un xarxa de serveis de Salut Mental complerta, encara que cal acabar-la a les comarques. Xarxa que ha permès de passar dels 350 internats de l’any 1985 a dos Unitats de Rehabilitació de 20 i 40 places, gràcies al paper que ha jugat el Centre de Dia Arcadia de la F Agustin Serrate, que és referència per a 150 persones que ara ja no necessiten interna-ment. Centre que es dedica a que les persones al nostre càrrec, aprenguin a resoldre les necessitats normals de la vida com son les residencials, familiars, treball, formació, diversió, afectes... Es a dir aprendre a viure, i sobreviure a la malaltia i els seus sofriments; descobrir que la malaltia no es la fi. I partir de què no sols no son un destorb, si no que poden oferir moltes coses als demés des d’una altra perspectiva. Axis es que participem a exposicions artístiques, el grup de pintura mural decora les parets a la ciutat d’acord amb l’ajuntament i panys de paret dels patis dels col•legis dissenyant i pintaant con-juntament els alumnes. El cor de veus fa concerts i entra en el programa Oscacanta amb set cors més i pot representar a la ciutat a Tarbes o fa quatre dies, intercanvia amb altres cors a Roma. Altres partici-pen en el Cursos d’Estiu de la Universitat de Saragossa explicant la seva experiència.... Pel que fa al programa laboral, del qual n’he sigut el promotor des de l’any 87, ara comptem amb una xarxa de ta-llers repartida per diferents punts d’Osca que dona treball a 120 persones, 55 contractes especials i seixanta-cinc cinc en règim més protegit: serveis de jardineria, vivers, horta ecològica, bugaderia, confecció, serrador-fusteria, gestió de biblioteques- catàleg de llibres... I un programa de acompanya-ment al treball normalitzat per 30....
No se si tot això te relació amb la tia però es ben cert que moltes vegades em ve a la memòria i penso que la salut te mes que veure amb el respecte i el sentit comú que en remeis miraculosos.
Pere Pibernat i Deulofeu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada