Pregó de la Festa Major de Vilobí 2007

Bona nit a tothom.

Tot i que ser pregoneres no és la nostra especialitat, en nom de les meves companyes i meu agraïm cordialment la proposta que ens va fer el nostre alcalde, Sr. Joan Busquets, quan un bon dia del mes de juliol ens va trucar i ens va dir: he pensat que les mestres que us heu jubilat podríeu fer el pregó de la Festa Major d’enguany.

Totes quatre ho vam acceptar amb molta il•lusió; en primer lloc, perquè ens sentim molt vilobinenques, encara que d’algunes les nostres arrels no siguin d’aquí. També considerem que és un reconeixement a tota una vida professional i un honor per a nosaltres participar en una activitat del poble tan important com és donar obertura a la Festa Major.

Una vegada feta aquesta petita i genèrica introducció, ens agradaria compartir amb vosaltres les nostres experiències de les que molts n’heu estat protagonistes.

De la meva etapa activa a l’escola de Vilobí en guardo un record inesborrable. No hi ha dia que per la meva ment no hi passin el nens, els companys i tot aquell treball que jornada rera jornada i curs rera curs feia amb tanta il•lusió. Professionalment parlant, l’escola era la meva vida.

Tot, gràcies a uns companys i companyes excel•lents que junts hem compartit la tasca educativa; on el respecte, la tolerància i l’ajuda mútua han estat els eixos predominants en la nostra relació tant professional com personal.

Gràcies també a uns alumnes inoblidables: nens i nenes, molts ara nois i noies i alguns ja pares i mares de família. Sí, amb vosaltres he pogut portar a terme la vocació de la meva vida, és a dir: donar una formació integral a les persones que són i seran el futur de la nostra societat.

Un fet a destacar ha estat tenir d’alumnes a la meva filla i al meu fill; i l’últim curs, cloenda de la meva docència al meu nét gran, en Pol. Amb tots he tingut una experiència molt gratificant.

Continuant amb els agraïments, en vull fer un d’extensiu a tots els pares i mares pel seu recolzament, comprensió i ajuda en el procés educatiu.

I per últim, en nom també de les companyes aquí presents, agraïm de forma especial a l’Ajuntament del nostre municipi la seva incondicional col•laboració amb l’escola.

Ara, per situar-nos millor en el temps, faré una breu raspallada de la meva trajectòria professional, que ha durat quaranta anys. Va transcórrer primer entre l’Alt Empordà i la Garrotxa. Llavors, el destí de la vida va fer que vingués cap a la Selva i els últims vint-i-cinc anys de docència, concretament a Vilobí. Ara fa dos cursos que de manera voluntària vaig posar fi a la meva tasca professional. Em vaig jubilar.

La jubilació per a mi vol dir començar una nova etapa a nivell personal mantenint en tot moment els bons records que tinc de l’escola. La part més important d’aquest nou cicle es concentra en la dedicació i atenció a la meva família, principal prioritat de la que desitjo gaudir-ne molts anys.

Especial menció he de fer dels meus tres néts: en Pol, en Roger i l’Èric que són el meu motor i el nostre futur familiar.

Ells, juntament amb la meravellosa empremta que m’ha deixat l’escola i amb la magnífica relació que mantinc amb els companys i companyes, són la millor teràpia per afrontar i viure aquest nou període que he iniciat i que sens dubte tots i totes desitgem arribar-hi. Que tinguem sort !

Ara dono la paraula a la meva companya Carme.

(PILAR JUANA I LLORENS)

Pregó de la festa major

Bé, jo he nascut i he crescut a vilobí i la meva vida professional l’he portat a terme a les escoles velles. I d’aquí, segurament, aniré a parar can cristòfol..

Com us deia, vaig nèixer a vilobí, la comadrona de la meva mare era un metge rural que li deiem sr. Àngel, i una anècdota molt curiosa, va ser, que el mateix dia i amb una hora de diferència també va nèixer la meva bessona, la rosa de ca la filomena.

Vaig fer pàrvuls amb la senyoreta dolors, (qui no recorda els seus torrons?) Primària amb la senyoreta adela i batxillerat amb el senyor josep i tot a les escoles velles, on hi tinc molts bons records i hi he fet molt bons amics, i finalment, magisteri a la universitat de girona.

La meva vida professional continua a les escoles velles. L’any 1979 l’ajuntament de vilobí obre una escola infantil i les professionals de tirar-la endavant vam ser l’assumpta valls i jo.
Durant 27 anys he donat la confiança, la seguretat, l’estimació, el deslligam familiar, la mà, el pit i he fet l’adaptació, a molts nens i nenes d’aquest municipi, per entrar a l’escola.
El fet d’estar tants anys treballant al capdavant de l’escola infantil ha marcat moltíssim la meva vida, i també la de tots els nens i nenes que hi han desfilat. N’hem passat de tots colors, he pogut viure de primera mà experiències úniques de molts d’aquests nens i nenes.
Si volgués explicar vivències dels meus alumnes ens hi passaríem tota la nit, però per exemple em va marcar quan els nens, que sempre em deien mama, un dia van passar a dir-me àvia!! (em vaig ben escandalitzar!) A l’acte vaig fer: psssssssst què dius ara!!, però vaig mirar al meu voltant, i em vaig adonar que les àvies d’aquests nens feien la mateixa fila que jo.

hi ha una dita que diu: ensenyar és aprendre dues vegades, i ja us puc ben convèncer que és veritat.

Fa 9 mesos que m’he jubilat (el que dura un embaràs) i és tal la satisfacció, que penso: això pot durar? Sembla que s’ha d’acabar, igual que les vacances. Però no! És el moment en què puc gaudir del temps sense pensar en les obligacions laborals, i això amics, és un luxe.

Què és la jubilació per a mi? Badar, observar el gat quan juga amb una fulla, quan el gos dorm amb la panxa enlaire, les nétes quan juguen, seure al seu costat, fer la migdiada amb elles, prendre el sol de primavera com les sargantanes… aquestes petites cosetes del dia a dia, sense presses ni tensions.

En fi amics, el millor regal de ser filla de vilobí és haver pogut contribuir en l’educació de les persones que han de tirar endavant aquest poble.

En nom de la pilar, la mª carme, la mª teresa, i meu, ens acomiadem de tots vosaltres i us desitgem que gaudiu d’una molt bona festa major. apa !que el rostit ens espera! molt bona nit a tothom.

(carme matamala i oliveras)

Ja fa uns quants anys,més de trenta, en un dia de festa major com avui,vàrem quedar d’anar a sopar i després a ballar a “can sagrera” amb una parella d’amics d’aquí .aquesta va ser la meva primera estada entre vosaltres.
El que en aquell moment no sabia era que per motius professionals ,al cap de molt pocs anys ,el meu marit, jo i els meus fills, un d’ells ja nascut aquí,ens hi quedaríem a viure, fins ara. I que per molts anys sia!
Nosaltres veníem de l’empordà ,uma mica tocats per la tramuntana,però ens vam adaptar fàcilment a conviure entre tots vosaltres.

De seguida i vam fer una colla d’amics, que encara conservem i apreciem.
Com ja he dit abans , la meva arribada aquí està relacionada amb la meva vida professional. Jo, era la mestra de brunyola però degut a que cada vegada hi havia menys alumnes es va tancar el col•legi. I així nens i mestra vinguérem
Cap a vilobí,on com ha dit la meva companya carme s’acabava d’inaugurar l’escola nova.
Els primers anys tenia els nens/es de parvulari ,com que encara no hi havia guarderia,eren els que anaven a col•legi per primera vegada ,per això em va tocar aguantar algun que altre plor d’aquells a qui els costava separar-se dels de casa i observar com alguna mare es quedava mig amagada sota la finestra per escoltar si el plor del seu fill durava gaire estona.
En aquests anys el número d’alumnes era molt alt ,per això la majoria de cursos estàven desdoblats i tot i així hi havia molts nens/es a l’aula.
Després vaig treballar amb els més grandets. Però en totes aquestes edats,els nens /es ,es fan estimar molt , i “la senyoreta” és molt ,per ells .
En tots aquests anys de docència , el més important per a mi,era anar formant persones felices i responsables per ser capaces d’obtenir el seu lloc a la societat.
Ara ha arribat el moment de deixar la vida de l’escola on he passat tantes hores de dedicació,tants moments agradables entre els alumnes i també amb els companys/es. Jo mateixa penso “que ràpid ha passat tot”. Però les mestres ,tenim la sort que tot sovint et
Trobes algun ex-alumne que et fa pensar en la teva professió, perquè tot explicanta que n’ha sigut de la seva vida et fa recordar algun moment especial que vam viure plegats a l’escola i te
N’ adones que ho fa amb emoció ,això se li nota amb la manera com t’ho explica.
Bé ,vull acabar aquí ,encara de coses per dir n’hi hauria moltes ,però abans vull donar les gràcies a tots i totes els que han fet que l’acomiat de la nostra jubilació fos especial i molt bonic.
Totes aquestes vivències ,de tants anys sempre estaran en un racó dels meus pensaments i això ha estat possible a molts/es de vosaltres.
Altre vegada moltes gràcies vilobinencs i vilobinenques ,jo una més de vosaltres!

(Mª teresa font alsina)