Lluny, molt lluny

Aquest títol s’escau molt be si pensem en el temps, les eines, el coneixement i les carreteres del moment. Ens hem de remuntar a l’any 1954, amb un tractor de aquell temps: un Fordson Major blau, una màquina de batre marca BATLLE 110 i un remolc; els viatgers no havien anat més enllà de Barcelona, i que la Real o Nacional II tenia l’amplada de la carretera de Santa Coloma abans de les obres fa ben poc acabades; però no hi fa res, i quatre veïns de Vilobí anaren a Soria (lluny, molt lluny) a fer la campanya del batre.

Parlem d’en Josep Jou, llavors de Can Hereu i ara de Cal Correu; en Narcís Bou, dit en Siset Peramau i ara a vila, i els germans Josep i Joaquim Borrell: en Quimet Joan Rodó (temps ha traspassat) i en Pepet Joan Rodó (fa ben poc), en una campanya també va anar-hi n’Esteve Mató, de Can Salvà de Gavastrà, i en una altra en Fernando Dorca, de Can Selva, i, que sota el guiatge del Sr. Francisco Pascual, de Can Rodó -i llavors Alcalde del Municipi- que era el propietari de la màquina i que havia establert contactes amb gent de Sòria i sabia que si hi anaven farien una bona campanya. Allà hi havia blat per batre, però amb poca capitalització ningú actuava a manera d’empresari agrícola amb eines per modernitzar-se.

Van fer-hi tres campanyes, als any 1954, 1955 i 1956; eren campanyes llargues de gairebé be un mes i mig; solien marxar de Vilobí un cop acabada la temporada d’aquí i revisada la màquina i el tractor, que solia escaure’s poc abans de la Mare de Deu d’Agost (abans del 15 d’agost), i solien tornar per cap a Sant Miquel (Festa Major de Riudellots), que era a finals de Setembre. En Josep Jou –en Jep Hereu- diu que eren de 6 o 7 setmanes, segons el temps, la collerta i la qualitat de l’anyada.

Com és que els de Vilobí anessin a batre a Soria a l’any 1954 del segle passat???; doncs perquè en Rodó, el Sr. Francisco Pascual, persona molt ben relacionada tenia coneixença amb el delegat a Soria del “Servicio Nacional del Trigo”, entitat que a les hores gestionava tot el que estigués relacionat amb la producció de blat a l’estat espanyol (recordem que eres èpoques d’escasseig i penúries, feia ben poc que s’havien acabat les “cartilles de racionament” o “cupos”). Sabia de les mancances que hi havia allà; com que tenia tractor i bota de sulfatar podia anar-hi, mentre li proporcionessin el producte mata-herbes del blat

Dons ja teniu que en Jep Hereu va anar a sulfatar i va servir com a “explorador” per si es podia anar a batre, que va resultar que sí, que seria convenient. L’anada a Soria a sulfatar ja és mitja odissea: sortir de bon matí de Vilobí i per carretera amb el tractor i la bota penjada a l’hidràulic amb el braços (de la bota) plegats, per la Real o General (segons se’n volgués dir) fins a Barcelona, al carrer Valencia. Allà ja s’havia contactar amb un transportista del País Basc per carregar el tractor i bota al camió i que els portés fins a Tudela, i de Tudela a Sòria altre vegada per carretera. Recordo –diu en Jep Hereu- que a sulfatar era a un pobles més enllà de Soria: Almazàn i Gomara.

Adoneu-vos dels temps: cinc hores de Vilobí a Barcelona, carregar el tractor, dinar, a la tarda sortida cap a Lleida, Saragossa i Tudela, arribant a Tudela a les 5 de la matinada; son 14 hores (havent fet parada per sopar); dormir unes hores a Tudela i arribar a Sòria. Trobar i parlar amb el contacte cap a mitja tarda del dimarts (sortint de Vilobí a les 5 del mati de dilluns) i anar per feina cap al poble que em va indicar. Comentar que el transit de a les hores era sota mínims, que de camions de l’època ja ni es veuen a cap exposició, amb unes velocitats màximes de 60 Qms. a l’hora, però amb unes carreteres semblants a la que ara .es la carretera vella de Santa Coloma a Sant Hilari, com era pujar als Brucs, estreta i amb molts de revolts sobtats; dir que de Barcelona a Lleida eren cinc hores i mitja, comptant que no passes res; et podia adelantar algun turisme Citroen o Peugeot, i algun camió dels transportistes del País Basc a Catalunya, que ja començaven a tenir Leylands, Mans o Bussings; de Berliets francesos gairebé no se’n veien, i els Pegasos començaven a existir (hi havia els 200 “xatos” amb volant a la dreta).

Els llocs a on es va anar a batre eren pobles al voltant de Soria, en un màxim de 15 Qms: Velilla de la Sierra, Ontalvilla de Vallcorba, Carbonera i Garray, que era el poble a on hi havia el Marqués de Marichalar que és la família del home de una filla del rei; eren pobles molt mes petits que el Vilobí dels anys 1950.
No es batia casa per casa com aquí; sinó que es feia en una era comunal, blat de tot el poble, ells ja sabien de qui era cada pila de garbes (no feien pas un modeló ben fet com aquí); és que el preu que cobrava no era a tant per hora, sinó a tant per Qg. de blat batut; per això teníem una bàscula per pesar els sacs

Plantaven el mateix tipus de blat que aquí, ja s’havia plegat de fer blat del país, i es feia la varietat ariana o impetu; eren blats que rendien més tot i que la farina, deien, no era de tan bona qualitat. Les garbes de blat eren lligades a mà –diu en Jep Hereu-, no crec que hi anessin lligadores, anaven molt més endarrere que aquí, en el cas del batre altres anys hi anava una màquina molt antiga, potser una Ajuria o una Avellana, res per comparar amb nosaltres que amb una Batlle 110 fèiem molt bona feina.
A la nostra màquina teníem dos trills, per tant batiem molt més be, i també pales dentades en el ventilador del tub de pujar la “paia”, per tant sortia una paia molt més petita que aquí, semblava boll; i és que aquella gent no feien ni paiers ni paieres, res de res, quedava en uns pilons que semblaven muntanyes.
Tot i això un any varem tenir problemes, és que sempre va algun gra entre la paia, i com que teníem el barret de sortida del tub ben obert per llençar-la el més lluny possible, els grans com que pesen més, queien a la sortida; es varen queixar, ens varen fer parar i va haver de venir en Rodó amb un mecànic de Can Batlle, que va donar més vent a la sortida i ja va quedar dissimulat perquè els grans anaven al tub i a la paia, i de la resta ja se’n recollien pocs, ens en varem sortir com varem poder: coses de la feina.

Normalment menjaven a la casa del que feia de cap de colla del poble, eren molt bona gent i ens donaven del que hi havia, era bo, era com aquí, dormien en llit a la mateixa casa; ens habilitaven un lloc per dormir; penseu que en les comoditats de l’època, però dormíem a aixopluc dins la mateixa casa, encara que no eren els millors quartos. Durant la nit, sempre es quedava alguna persona de la casa, a vegades algun veí, a vigilar la màquina; els deien “guardar la trilladora y el tractor”.
Això sí, si alguna vegada feia malt temps, vull dir que plovia i no podíem batre llavors anàvem a dormir a la fonda del poble i aprofitàvem per rentar-nos un xic més be que no pas al riu, com ho havíem de fer usualment
Tot i que ens havíem emportat algunes mudes de roba, hi havia algun de la colla que anava a rentar la roba al riu, que l’aigua era neta i clara, i s’estenia per les mates de les margeneres, és el que hi havia.

En aquelles campanyes jo cobrava 80 pessetes diàries, i era un treball fora de casa; ara en diuen desplaçat, i feia d’encarregat del tractor i la màquina i cap de colla. Ara es cobraria unes 350 vegades més, si és que es trobés gent per fer-ho, i en unes condicions molt millors. Pensa que un any, a la tornada, mentre anàvem per aquelles planúries de Los Monegros, cap a l’indret entre Bujarloz i Candasnos es va posar a ploure i va caure un xàfec, com que l’havíem d’escopçar, varem parar i tots quatre ens varem arrecerar sota el toldo que cobria la bàscula i els bidons de gasoli i altres estris que portàvem en el remoc petit de darrera la màquina; els tractors no tenien gavina, com ara, ni aire condicionat: el sol i el vent et venien de ple a la cara.

Aquestes campanyes es varen acabar a l’any 1956, dos dies abans de Sant Miquel cap a finals de setembre, ja que a la tornada (solia durar dos dies), el comboi de tractor, màquina de batre i remolc de complements va patir un espectacular i aparatós accident, sense desgracies personals, a l’alçada de Santa Maria del Camí, abans d’arribar a Igualada, per l’antic traçat de la carretera N-II.

En Josep Jou diu: havíem dinat a La Panadella i teníem previst arribar a dormir a Barcelona; cap a les quatre de la tarda, al final de una petita baixada que acabava en un revolt a la dreta, havien caigut quatre gotes; el terra era relliscós perquè havien obert una rasa per passar-hi cables o alguna cosa i ho havien tapat amb terra i s’havia fet pols, per això era relliscós; prou que vaig frenar però el tractor va patinar i al provar de girar el revolt, em va fer les tisores, i com que la màquina era estreta i alta i tenia més balanç, ens varem estimbar rostos avall.

Sort que hi havia un pi i que va ens hi vam quedar atrapats per l’enganxall d’entre el tractor i màquina, sinó baixem més de 50 metres avall i no se’n hauria cantat mas més ni gall ni gallina de nosaltres. Al veure que sortíem de la carretera en Siset (que anava dret a sobre el tirant de la màquina) va saltar, i jo també; en el moment de saltar em va quedar una sabata per entre mig de les palanques del tractor, i a banda de que vaig anar tres o quatre hores amb un peu descalç fins que vaig comparar un parrell d’espardenyes, la Guàrdia Civil al trobar una sabata deia que havíem de buscar i trobar al “amo” de la sabata, que hauria quedat per dessota la màquina o el tractor, els vaig dir que no, que ja hi érem tots i que l’amo de la sabata era jo. En Pepet i l’Esteve, que anaven en el remolc petit enganxat a darrera també van saltar sense cap problema ni lesió greu

En Siset, l’Esteve i jo no ens va passar rés; en Pepet tenia una patacada i un cotxe que es va parar, -no et pensis: hi havia molt poc trànsit, res de com ara que van seguits un darrera l’altra semblant un tren- aquest senyor ens va dur a en Pepet i a mi a l’Hospital d’Igualada, allà van dir que tenia molt poca cosa; mentre jo vaig telefonar al Sr. Francisco de Can Rodó, que era a Sòria, i recordo el que va dir nomes de saber que no havíem pres mal: No patiu que de màquines i tractors ja en fan de nous, i si cal els arreglen!!.

L’endemà dematí va arribar el Sr. Francisco, que venia de Sòria; la Guàrdia Civil al fer l’atestat ja s’havia interessat per nosaltres, una grua va estirar la màquina, el remolc i el tractor. El tractor es va carregar en un camió junt amb el remoc petit, i amb jo mateix a la gavina els vaig indicar el camí i varem venir a Vilobí; la màquina la varen portar a Igualada, van reparar el tirant i quatre coses més i aviat va estar a punt; se’n va parlar molt d’aquell accident, però com que no ens havia passat res......

El tractor, en Quimet Ferrer Grau el va reparar desseguida, ja que no era gaire malmès i en pocs dies ja va tornar a estar disponible per treballar-hi; la màquina la varen tenir a Igualada i poc més de un mes després l’Esteve Salvà i jo la varem anar a buscar amb el tractor ja reparat, i acabar d’arribar a Vilobí i que en Batlle la revisés per tornar a fer la campanya de l’any vinent per la comarca.
Vet-ho-aqui que amb aquest accident sense que ningú pregués mal, es van acabar les anades les vilobinencs a batre a Sòria, ara fa més de 50 anys.

Josep Jou i Narcís Bou, relators
Lluís Ball-llosera, transcriptor