MANEL CORNELLÀ I FARRERÓS. L’ALCALDE DE L’ANY 1907

‘En Manel Cornellà serà mort i encara piularà’

Seguim capbussant-nos en la història i reculem cent anys per situar-nos al 1907. El nostre informador habitual, el Llibre d’ Actes de Sessions de l’ Ajuntament, conservat a l’Arxiu Municipal, ens ha deixat orfes. Es constata una gran sequera informativa. Cap fet destacable, cap notícia ressenyable, cap comentari especial. Tota la informació que se’n pot extreure és el dia a dia d’un poble, sense cap sobresalt, sense res que ens inspiri per fer una petita crònica d’aquell any. Tant sols ens parlen del reclutament del ‘quintos’, del repartiment d’arbitris, de buscar locals per tal de poder celebrar les eleccions de diputats o del nomenament, per primera vegada al municipi, d’un veterinari titular, inspector de carns.
Això és, en resum, tot el que podem explicar, segons les actes de les sessions del municipi de Vilobí d’Onyar.
Caldrà, doncs, centrar l’atenció d’aquell any en una persona, per cert, força peculiar. Un polític local que encara algunes persones recorden i no precisament per la seva gestió o per l’empremta deixada com alcalde, sinó per la seva oposició i crítica molt insolent i provocadora a l’alcalde que el va rellevar en el càrrec, a les polítiques locals dutes a terme en diferents anys, i a d’altres persones i entitats locals. Ens referim a Manel Cornellà i Farrerós, alcalde des de l’1 de gener del 1904 fins a l’1 de juliol del 1909.
Per parlar de Manel Cornellà (Manuel, consta escrit arreu), en Josep ‘Pitu’ Borrell va organitzar una trobada a can Sabenc de Salitja, amb tres veïns, que passen de la vuitantena i que el varen conèixer. En Joaquim Estany, i els germans Josep i Pepita Rabasseda, que el recorden com un home molt convençut i fanàtic de les seves idees, les quals defensava aferrissadament. Comenten que era una bona persona però amb un caràcter molt fort i poc donat al diàleg i a les crítiques.
Una frase que en Manel repetia sovint, i que en certa manera s’ha fet realitat, és la que encapçala aquest article:

«En Manel Cornellà serà mort i encara piularà».

Ben segur que no es podia ni imaginar que evocaríem el centenari del seu pas per l’alcaldia fent públics els seus parlaments o discursos.
Va néixer a Salitja, el dia 28 de maig del 1859, a can Cornellà de pagès, casa situada al veïnat de les Bòries, i va morir el 4 de setembre del 1942, als 83 anys, en una casa del carrer Nou, on hi va viure els darrers anys.
Era pagès, propietari de quatre masos –can Ponach, can Toni Pons, ca n’Homs i can Cornellà– i d’un forn o rajoleria que, durant anys, havia portat en Joan Serra, masover de ca n’Homs. Precisament, amb la construcció de l’ aeroport, va ser una de les rajoleries enderrocades. També en Joan Serra i la seva esposa Irene, ens han ajudat a reconstruir la figura de l’alcalde Cornellà a qui recorden com un home d’estatura baixa, però gens ‘curt’. Al contrari, era una persona intel•ligent però molt dominat per les seves idees polítiques republicanes.
L’any 1996, amb motiu d’un altre treball sobre Vilobí, vàrem tenir ocasió d’entrevistar els seus famíliars, Joan Geronès i Lola Alsina, de can Rata de Salitja, que ens explicaren algunes anècdotes. Una, certament especial, era que en Manel, quan tenia uns 16 anys, va dir als seus pares que anava a Santa Coloma de Farners a comprar unes espardenyes i es va allistar per anar a lluitar en la darrera guerra carlina.
Així de decidit devia ésser aquell xicot que, anys més tard, va ser alcalde i que un cop es va retirar o va ser retirat de la política activa, va tenir un mal perdre. Durant molt temps va estar ressentit amb els alcaldes i amb els consistoris que dirigien la política local i es va dedicar a escriure els seus pensaments, opinions, crítiques i comentaris sobre la política del municipi i sobre actituds d’algunes persones i entitats.
La manera original de fer-ho va ser publicant els seus discursos, mitjançant fulls volants, a manera de pamflets o libels. Segons expliquen, els que avui encara ho recorden, es penjava un gran cartell al coll amb el seu discurs escrit i es posava a la sortida de missa, tant de Salitja com de Vilobí o Sant Dalmai, o també, els dies de festa, a l’entrada del ball, i aprofitant que eren llocs on tenia públic feia la seva dissertació i repartia els fulls impresos entre els assistents perquè en quedés constància fefaent. Igualment, aprofitava el mercat de Santa Coloma o el Dia del Pelegrí i fins i tot la ciutat de Girona, per deixar anar les seves arengues i repartir la seva propaganda crítica política i social, amb un marcat atac a algunes persones i entitats que, segons els escrits que hem pogut llegir, gairebé mai anomenava pel seu nom propi, però sí per algun malnom o motiu, actualment oblidat: ‘Senyor Sabatasses’, ‘Societat d’en Gana, ‘els quatre cerdans’...
Ens han comentat, i podem constatar-ho en els seus escrits que, en Manel, es definia com a fervent defensor de la República, i se sentia com el segon Macià (per cert nascuts el mateix any), i en un dels seus escrits titulat:’La bandera nacional espanyola’ ho recull així, textualment:

«(...) Visca república en Espanya per la joventut amb bon estat poguer pujar per respectar, aquí està un segon Macià, en el dia 28 de maig, 72 anys complirà (...)».

Entre l’anecdotari perquè, en resum, tot el que ha quedat en el record i fins i tot els seus discursos escrits, sovint de difícil anàlisi, són únicament anècdotes. Una d’elles, que es recorda, és que l’any 1939, quan l’entrada dels soldats ‘nacionals’ a Salitja, en Cornellà que ja tenia els seus 80 anys, estava a la porta de casa seva amb una senyera. Per sort d’ell, aquells soldats, que qui sap d’on eren, no la coneixien i sembla que li varen dir que a la bandera no li calien tantes franges, que amb una de groga i dues de vermelles n’hi havia prou. Aquí si que s’hi va ben jugar la pell.
Pel que fa als pamflets o fulls volants, se n’han conservat uns quants a l’Arxiu Municipal de Vilobí i altres a l’Arxiu Històric Comarcal de Santa Coloma, molts d’ells varen ser impresos a Arts Gràfiques — Santa Coloma de Farners i un, que porta la data d’1 de març del 1936, es va imprimir a Gràfiques Dario Rahola de Girona.
Els fulls estan escrits en català, i amb una retòrica molt personal. No entrarem a fer cap anàlisi literari, ni d’estil, ni tampoc esmicolarem la política local del moment per entendre a què es refereixen o a qui anaven adreçats. Pensem que el seu interès i el que critiquen és una opinió molt personal i no una veritable crítica constructiva que permeti elaborar o descobrir cap fet rellevant. Creiem que el seu interès rau en el fet que són una part més de la vida del municipi i, per tant, cadascú en pot treure les seves conclusions.
Els sis que hem pogut localitzar estan datats entre 1910 i 1936, amb un ample parèntesi entre el primer i el segon. Tots estan encapçalats amb un títol que, per si sol, ja crida l’atenció. El comiat també sol repetir-se, més o menys, amb aquesta expressió : he dit, a Salitja de Vilobí d’Onyar.
El més antic porta la data de 21 de maig del 1910 i el titula: «Viloví de la Provincia de Girona, habitants del Districte y sa comarca». En el text fa una forta crítica al consistori per no haver fet públiques les llistes electorals per escollir senadors, la qual cosa l’afectava personalment, ja que ell tenia dret, com a major contribuent, a figurar-hi. També fa una crítica a la persona de l’alcalde, que precisament és el que va agafar el seu relleu, i segurament hi hauria certa o molta rivalitat.
A més d’acusar el consistori d’haver-li robat el vot, el titlla de societat catòlica de la hipocresia i, acaba l’escrit, amb un marcat to irònic i humorístic:

«(El senyor Sabatassas....caló el sombrero, miró de soslayo, fuese....y no hubo nada.)»

Aquest pamflet i, probablement algun altre que devia existir però que no en tenim constància, va ser contestat amb un escrit signat per Josep Casadevall de Sant Dalmai, que es defineix com a deixeble i, literalment, així ho fa constar en el comiat, «...aquest, el vostre estudiant...». Porta la data de 5 de gener del 1911 i comença amb aquest títol:

«Dedicat a n’en Manel Cornellà de Salitja. Viloví-Gerona-Salud i gràcia. Simpàtic mestre que per boig o per sabi heu dit que vos havieu retirat...»

És clarament una desaprovació i una resposta contundent a la manera de fer política de l’exalcalde Cornellà. En podríem dir, una manera de voler posar-lo al seu lloc, de retreure-li la seva insolència i fins hi tot el fanatisme de les seves idees. N’extreiem uns fragments:

«(...) No pretinc cansarvos, ni molt menys molestarvos, l’objecte té per convenient reprobarbos terminantment el descubrir defectes a la publicitat que tal vegada vos los teniu més grans y de trepitjá persones sensates que tot el seu desig es está al cumpliment de les seves obligacions....
»...No m’impressiona l’improcedència de les fulles impreses que haveu publicat tractant bestialment als contribuients del districte...
»Salud y gracies vos repeteixo y encara que hagueu fuetejat hasta els vostres més intims amics amb el fuet de la insolència (...)»

Tot i que el text critica durament l’actitud de l’exalcalde, no va tenir l’efecte desitjat ja que, tot i que al llarg de molts anys no tenim constància de cap full imprès, tornem a trobar-los l’any 1931. La resta, ja en temps de la Segona República. És, per tant, ben evident que en Cornellà no va callar, i no sabem quin any exactament –però sí que era en temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i els seus veïns recorden haver-ho sentit explicar–, en una d’aquestes manifestacions o dissertacions públiques, feta a Girona, va ser detingut i retingut per la policia. Així ho recull, ell mateix, en el full imprès que porta la data 24 de maig del 1931, pocs dies després de proclamar-se la Segona República:

«(...) no estem en temps d’en Primo per el calaboço del govern civil tornar-m’hi a tancar (...)».

S’ acomiada com a «Industrial exalcalde».

El que porta la data de 28 d’agost del 1934, i que titula: «Goigs de la mandra i de la peresa que son parents de la pobresa que hi ha a Salitja de Vilobí d’ Onyar», fa referència a la segregació de Salitja i d’una societat que ell, amb el seu to sempre crític i ridiculitzant anomena d’en «Gana».

«(...) Centinella alerta, alerta estar amb aquesta societat moderna que a Salitja volen formar que serà societat Salitgenca en el camp d’En Belluga que se li campi qui puga, a l’estiu tota cuca viu, a l’hivern bon caldo amb la panxa al sol...
»Quina calamitat aquesta societat d’En Gana aquí Salitja que ha portat amb aquest quatre cerdans, pare fill i esperit sant i un secretari per apuntar per desagregar-se de Viloví d’Onyar (...)»

Certament la data coincideix amb la d’un document presentat a l’Ajuntament, en el qual es demana la segregació de Salitja per a constituir-se en municipi independent.
En el full,sense datar però que per les dades que dóna permet endevinar que el va publicar el dia 31 de desembre del 1934, fa un repàs del seu pas per l’Alcaldia. El titula: «Any Nou, Vida Nova, Tal la vida tal la mort; aquí en aquest món s’acaba tot. Procurem tots portar una bona vida que tindrem una bona mort»”.
El datat el 12 de març del 1935 critica, evidentment, l’Ajuntament. Aquesta vegada, hem volgut comprovar qui governava i constatem que havien guanyat les eleccions, i governava amb majoria absoluta, la candidatura: Grup Administratiu de Dreta. Amb els arguments i lèxic, com sempre, de difícil interpretació, denuncia la manera de fer unes obres al cementiri de Salitja i unes altres al carrer Nou.
El darrer que hem pogut localitzar i, amb molta probabilitat el darrer que va fer públic, està datat el dia primer de març del 1936, per tant, només uns mesos abans d’iniciar-se la guerra civil i és el que es va imprimir a Girona, a Gràfiques Dario Rahola: el va titular «Poble Català».
Cal reconèixer que, tal vegada, les formes de l’exalcalde no eren les políticament correctes però, ben segur, que el seu pensament i algunes opinions serien compartits per altres convilatans que mai s’haguessin atrevit a dir-ho en veu alta.
Altres veïns el consideraven un fanàtic, un eixelebrat, un provocador i fins hi tot un guillat. Segons recorden, li solien dir:

«Manel estàs molt mal, mira que aniràs al cementiri o amb els bojos a Salt».

Precisament, en un dels darrers fulls localitzats, de l’any 1926, el mateix Cornellà explica que, una matinada, algú va fer repartir fulles en les portes de les cases que deien la mateixa frase, i diu textualment:

«¡Ai Manel, estàs molt mal i tu vius en gran deliri, mira que aniràs a Salt o bé al cemetiri...!»

Podem observar que l’intercanvi de fulls volants existia. Ho constatem en dues ocasions: el que escriu Josep Casadevall el 1911 i aquest que comenta en Cornellà de l’any 1926. Queda, per tant introduït el tema i caldrà analitzar, en una altra ocasió, aquesta qüestió; i si els darrers fulls trobats, i no signats, són tots, realment, del nostre protagonista.




Can Cornellà (foto dreta) és la masia on va néixer Manuel Cornellà, situada a Salitja, en l’actual veïnat de les Bòries i amb una construcció datada l’any 1842, ahores d’ara està deshabitada i afectada pel Pla Director de l’Aeroport. La casa del carrer Nou de Salitja (foto esquerra) és on va residir Manuel Cornellà els últims anys de la seva vida.


Dora Santamaria

NOTA:
Amb aquest article ja a punt d’ entrar a impremta hem pogut constatar que encara es conserven uns quants més d’aquests full volants. Tres sense signar. Dos dels quals, clarament amb el segell Cornellà. Un tercer, és més dubtós. Altres quatre signats i sempre amb el mateix tarannà i el mateix to sarcàstic i anticlerical, amb una crítica política a les dretes i al caciquisme, implacable. Tant se val que sigui a persones concretes, als polítics o als organitzadors de la festa de Salitja. Tothom passa pel sedàs de l’exalcalde. Estan datats en els anys 1925, 1926 i 1931 i, altres tres, sense datar. Agraeixo molt especialment a la Teresa Estany que m’hagi fet arribar les fotocòpies d’aquest fulls i, als informadors, la seva col•laboració.